Aniversari del naixement de Salgari. Visca les notes a peu de pàgina!

L’altre dia sortia a l’Ara un petit reportatge molt interessant sobre Emilio Salgari arran dels cent cinquanta anys del seu naixement. La veritat és que no sabia que havia tingut una vida tan fumuda, escanyat per la «perversitat dels editors»; em sonaven campanes vagament i gràcies. Bé, us en deixo un trosset i la resta si voleu us la llegiu solets, que jo us vull explicar la meva batalleta:

La professió de l’escriptor hauria d’estar plena de satisfaccions morals i materials —escrivia a un amic seu l’any 1909—. En comptes d’això, visc encadenat a la meva taula durant bona part del dia i de la nit, i només descanso per anar fins a la biblioteca i documentar-me. He d’escriure a tota velocitat un full rere l’altre, i enviar els manuscrits tan ràpid com pugui als editors, sense temps de rellegir-los ni de corregir-los.
 
La batalleta que us deia és que a mi de menut m’agradava moltíssim El Corsari Negre, que tenia en una edició de La Magrana (L’Esparver), i hi havia fragments que pràcticament me’ls sabia de memòria. M’agradava tant, de fet, que vaig voler assegurar que el llibre es conservava bé, perquè de tant dur-lo amunt i avall les cobertes estaven quedant perdudes. I per protegir-lo i donar-li una certa presència, per tenir un volum allò bonic de debò, no se’m va acudir altra cosa que fabricar-li unes cantoneres casolanes... amb l’esparadrap de la farmaciola de casa. Tenia vuit o deu anys, però em vaig adonar perfectament de l’esguerro que havia fet. Sort que mon pare no se’n va adonar, perquè cada vegada que em carregava un llibre em queien unes bronques...


Una de les coses que em fascinava d’El Corsari Negre, més enllà de la història en si, era que a mitja novel·la apareixia un capítol sorgit del no res (aquí el teniu en italià) dedicat a aquella raça d’homes formidables que van ser els filibusters. I en l’edició catalana, al costat del títol del capítol, hi havia un petit asterisc que remetia a una nota que explicava que, tradicionalment, en les edicions castellanes aquelles pàgines s’ometien perquè es considerava que atemptaven contra l’honor patri, perquè els filibusters bàsicament es dedicaven a estovar espanyolets, i més d’una i de dues bones rebregades els van fotre. Fantàstic. És increïble el munt de coses —curioses, inútils, interessants— que s’arriben a aprendre quan el traductor té gust a l’hora de triar les notes a peu de pàgina, i és una llàstima perquè em fa l’efecte que en els darrers anys les editorials tendeixen a posar les notes a peu de pàgina imprescindibles i encara gràcies, perquè es veu que entorpeixen la lectura. Potser sóc raret, però per mi una nota a peu de pàgina sempre ha sigut una petita sorpresa, una finestra a un món que va més enllà del llibre, com si et volgués dir: «Ei, no sóc una novel·la i prou, aquí darrere hi ha tot un món i tot un fil que pots continuar estirant tant com vulguis». I si l’estires en poden sortir moltes coses, que segurament no serveixen de res, però tot plegat t’embolcalla i et converteix un simple llibre en tot un univers. La «lectura experience», en dirien ara.