diumenge, 4 de novembre del 2012

Parant l'orella: catalaner


Tots tenim dubtes d’aquells que fa molts anys que arrosseguem, i un dels meus era la paraula catalaner. Als setze o disset anys, un dia mon pare em va explicar que quan mon iaio era jove —això és als anys trenta— del camp de Tarragona en avall als catalanistes se’ls coneixia popularment com catalaners. A mi em va fer gràcia, i a partir d’aleshores cada vegada que em queia un diccionari a les mans el primer que feia era buscar la paraula, i cada vegada que parlava amb un iaio de la terra m’ho feia venir bé per fer sortir el «catalaner» a la conversa, a veure què; fins i tot, en la prehistòria d’Internet, vaig fer algun Google per mirar de trobar algun resultat interessant. Però no, la paraula no apareixia enlloc, ni semblava conèixer-la ningú, ni res de res, fins al punt que vaig pensar que mon pare m’havia pres el pèl, o que quan mon iaio l’hi havia explicat ell ho havia entès malament.

De mica en mica me’n vaig anar oblidant, fins que ahir a les cinc de la matinada, mentre li feia el superman al meu estimat fillet a veure si s’animava a aclucar els ulls deu minuts, vaig tornar a provar l’opció Google. I ara sí: apareix en un llibre de Porcel, Cada castell i totes les ombres, concretament aquí, i també surt en diverses pàgines dels blavers valencians. La incògnita, doncs, queda resolta, i jo he aconseguit respondre una de les grans preguntes de la meva vida. Ara només em falta esbrinar per què la sal s’agafa amb els dits i el sucre s’agafa amb cullera. Si teniu una resposta, ja ho sabeu...


«»