dilluns, 25 de juny del 2012
Paraules que et vas trobant (III): sicalíptic
«El mot sicalíptic, com assenyala el Diccionari eròtic i sexual (Edicions 62, 1989) de Joan J. Vinyoles i Vidal & Ramón Piqué i Huerta: “és dit dels llibres, revistes, espectacles, etc., eròtics. Fou un mot popular de començaments de segle fins a la guerra civil”». Gràcies a Wordreference.
divendres, 22 de juny del 2012
Paraules que et vas trobant (II): aixalavar / eixalavar
Per gentilesa de reflexions en català, coautor de Lo Vistaire, i del DCVB, dos nous significats de la paraula:
EIXALAVAR v. tr.
|| 1. Rentar per primera vegada la roba abans de posar-la a la bugada (Ll., Urgell, Segarra, Ribera d'Ebre, Maestr.); cast. clarificar.
|| 2. Desgustar el menjar posant-hi massa aigua (Tortosa); cast. aguar.
Fon.: aјʃalaβá (Ll., Gandesa, Ulldecona); aʃalaβá (Balaguer); əʃələβá (Sta. Col. de Q.); eјʃalaβá (Maestr.).
Etim.: d'un creuament del llatí *exaquare ‘banyar’ amb lavare ‘rentar’ (J. Subak, en Zschr. r. Ph., xxxiii, 481).
AIXALAVAR v. tr.
Remullar i donar un rentó a la roba abans de posar-la a la bugada.
Fon.: aјʃalaβá (Lleida, Gandesa, Ulldecona); aʃalaβá (Balaguer); əʃələβá (Sta. Col. de Q., Vimbodí).
Sinòn.: passar per l'aigua.
Etim.: segons J. Subak, d'un creuament de *exaquare ‘banyar’ amb lavare ‘rentar’ (Zschr. r. Ph. xxxiii, 481).
EIXALAVAR v. tr.
|| 1. Rentar per primera vegada la roba abans de posar-la a la bugada (Ll., Urgell, Segarra, Ribera d'Ebre, Maestr.); cast. clarificar.
|| 2. Desgustar el menjar posant-hi massa aigua (Tortosa); cast. aguar.
Fon.: aјʃalaβá (Ll., Gandesa, Ulldecona); aʃalaβá (Balaguer); əʃələβá (Sta. Col. de Q.); eјʃalaβá (Maestr.).
Etim.: d'un creuament del llatí *exaquare ‘banyar’ amb lavare ‘rentar’ (J. Subak, en Zschr. r. Ph., xxxiii, 481).
AIXALAVAR v. tr.
Remullar i donar un rentó a la roba abans de posar-la a la bugada.
Fon.: aјʃalaβá (Lleida, Gandesa, Ulldecona); aʃalaβá (Balaguer); əʃələβá (Sta. Col. de Q., Vimbodí).
Sinòn.: passar per l'aigua.
Etim.: segons J. Subak, d'un creuament de *exaquare ‘banyar’ amb lavare ‘rentar’ (Zschr. r. Ph. xxxiii, 481).
dilluns, 18 de juny del 2012
George Lakoff, "No pensis en un elefant": la decepció de la temporada
Bé, no sé per què dic «de la temporada» si el llibre és del 2008, i, per cert, no sé si se’n devien vendre gaires perquè en vaig trobar una pila d’exemplars en una llibreria de vell a 1,95... En fi, prou rotllos i anem al gra.
El títol crida l’atenció, és clar, i veus que l’autor és en Lakoff i el nom et sona però no saps de què i obres i mires la solapa i t’hi trobes: «George Lakoff és catedràtic de Lingüística a la Universitat de Berkeley, Califòrnia, i un dels lingüistes americans amb més prestigi arreu del món», doncs quan et trobes això t’ho penses un moment i decideixes que per dos euros no t’arruïnes, i arribes a casa, et poses un vermutet amb gel i olives i patates, com un rei, i comences a llegir: «Primera lliçó de marcs: com es pot recuperar el discurs públic». Aquest és el capítol més interessant. Tracta de com dirigir el debat de manera que es parli dels temes que a tu t’interessen i de la manera que a tu t’interessa —d’aquí ve el títol del llibre: si li demanes a algú que no pensi en un elefant, inevitablement hi pensarà; si li dius a algú que en Montilla (o en Mas, o qui sigui) no va ser/és tan mal president estàs assumint que de fet va ser/és justet—. Després d’això, Lakoff parla dels dos models que guien la política americana: el del pare nodridor (el dels demòcrates, que és comprensiu, constructiu, mira de superar els problemes amb el diàleg i buscant una entesa) i el del pare estricte (el dels republicans: sever, autoritari, poc obert a la negociació).
I ja està. Aquí s’acaba el llibre. Tota la resta, de la pàgina 55 a la 156, és, grosso modo, matisacions, puntualitzacions, ampliacions i exemples —sobretot exemples— del que s’acaba de dir. Al capítol 2, que parla de la victòria de Schwarzenneger a les eleccions de Califòrnia, encara hi vaig trobar una certa gràcia, perquè s’hi aplica molt didàcticament la teoria que s’acaba d’explicar, i a més és breu i passa ràpid, però els capítols 3, 4, 5 i 6 (sobre el matrimoni homosexual, l’11-S i la guerra de l’Iraq) em van semblar reiteratius; potser un americà en llegir-ho pensa que Lakoff té molta raó i que ja era hora que algú alcés la veu, però des d’un punt de vista català... home, potser no calia tant de detall, amb un resumet ja hauríem fet (i si haguessin substituït aquests articles per altres de dedicats a la política catalana —des de les captacions temporals d’aigua fins als múltiples equilibris dialèctics sobre el pacte fiscal— ja hauria sigut la bomba, tot i que no sé fins a quin punt es poden fer aquestes coses).
Després d’aquests capítols ve la segona part del llibre, «De la teoria a l’acció», i em sembla que si us poso els títols de cada capítol ja us en fareu una idea: «Allò que vol la dreta», «Allò que uneix els progressistes», «Les preguntes més freqüents» i «Com cal respondre als conservadors». És una part més programàtica, que a mi em va interessar d’aquella manera; potser a un polític professional li agradaria més, però a mi em va fer una mica l’efecte de ser un argumentari per a dummies.
I aquí s’acaba l’article. He dubtat molt a l’hora d’escriure aquest apunt, perquè un dels perills de tenir un bloc és acabar convertint-te en opinador de barra de bar i no és el que voldria fer jo, i a més Viena sol fer una bona feina (per exemple, acaben de publicar un llibre sobre Fukushima que a priori té bona pinta, un altre amb entrevistes del programa Singulars i un altre de l’antic director de Caixa de Catalunya sobre l’enrenou en què estem ficats). El cas, però, és que amb llibres d’aquests m’hi he trobat més d’una vegada: prometen molt, tenen un primer o un segon capítol molt dignes i després es perden en consideracions que poden tenir interès per a un lector americà, però que per al lector d’aquí es fan carregoses. No sé fins a quin punt els editors poden comprar mitjos llibres o es veuen obligats a comprar-los i editar-los sencers (em sembla que la cosa deu ser aquesta), però des del punt de vista del lector trobar-te un llibre que podria ser interessant i que s’acaba perdent en el localisme... destrempa bastant, a l’hora de comprar el següent llibre t’hi penses dues vegades.
I per cert, parlant de tot m’he enredat i no he discutit Lakoff, que em sembla que es podria fer: la seva teoria funciona molt bé quan funciona, però i quan no funciona? Perdoneu que no m’hi allargui, però és que són les tres del matí i estic rebentat. Només apunto que a vegades els lingüistes ens passem donant massa importància a la llengua... ja en parlarem més endavant, perquè és una ceba meva i segur que hi tornem.
El títol crida l’atenció, és clar, i veus que l’autor és en Lakoff i el nom et sona però no saps de què i obres i mires la solapa i t’hi trobes: «George Lakoff és catedràtic de Lingüística a la Universitat de Berkeley, Califòrnia, i un dels lingüistes americans amb més prestigi arreu del món», doncs quan et trobes això t’ho penses un moment i decideixes que per dos euros no t’arruïnes, i arribes a casa, et poses un vermutet amb gel i olives i patates, com un rei, i comences a llegir: «Primera lliçó de marcs: com es pot recuperar el discurs públic». Aquest és el capítol més interessant. Tracta de com dirigir el debat de manera que es parli dels temes que a tu t’interessen i de la manera que a tu t’interessa —d’aquí ve el títol del llibre: si li demanes a algú que no pensi en un elefant, inevitablement hi pensarà; si li dius a algú que en Montilla (o en Mas, o qui sigui) no va ser/és tan mal president estàs assumint que de fet va ser/és justet—. Després d’això, Lakoff parla dels dos models que guien la política americana: el del pare nodridor (el dels demòcrates, que és comprensiu, constructiu, mira de superar els problemes amb el diàleg i buscant una entesa) i el del pare estricte (el dels republicans: sever, autoritari, poc obert a la negociació).
I ja està. Aquí s’acaba el llibre. Tota la resta, de la pàgina 55 a la 156, és, grosso modo, matisacions, puntualitzacions, ampliacions i exemples —sobretot exemples— del que s’acaba de dir. Al capítol 2, que parla de la victòria de Schwarzenneger a les eleccions de Califòrnia, encara hi vaig trobar una certa gràcia, perquè s’hi aplica molt didàcticament la teoria que s’acaba d’explicar, i a més és breu i passa ràpid, però els capítols 3, 4, 5 i 6 (sobre el matrimoni homosexual, l’11-S i la guerra de l’Iraq) em van semblar reiteratius; potser un americà en llegir-ho pensa que Lakoff té molta raó i que ja era hora que algú alcés la veu, però des d’un punt de vista català... home, potser no calia tant de detall, amb un resumet ja hauríem fet (i si haguessin substituït aquests articles per altres de dedicats a la política catalana —des de les captacions temporals d’aigua fins als múltiples equilibris dialèctics sobre el pacte fiscal— ja hauria sigut la bomba, tot i que no sé fins a quin punt es poden fer aquestes coses).
Després d’aquests capítols ve la segona part del llibre, «De la teoria a l’acció», i em sembla que si us poso els títols de cada capítol ja us en fareu una idea: «Allò que vol la dreta», «Allò que uneix els progressistes», «Les preguntes més freqüents» i «Com cal respondre als conservadors». És una part més programàtica, que a mi em va interessar d’aquella manera; potser a un polític professional li agradaria més, però a mi em va fer una mica l’efecte de ser un argumentari per a dummies.
I aquí s’acaba l’article. He dubtat molt a l’hora d’escriure aquest apunt, perquè un dels perills de tenir un bloc és acabar convertint-te en opinador de barra de bar i no és el que voldria fer jo, i a més Viena sol fer una bona feina (per exemple, acaben de publicar un llibre sobre Fukushima que a priori té bona pinta, un altre amb entrevistes del programa Singulars i un altre de l’antic director de Caixa de Catalunya sobre l’enrenou en què estem ficats). El cas, però, és que amb llibres d’aquests m’hi he trobat més d’una vegada: prometen molt, tenen un primer o un segon capítol molt dignes i després es perden en consideracions que poden tenir interès per a un lector americà, però que per al lector d’aquí es fan carregoses. No sé fins a quin punt els editors poden comprar mitjos llibres o es veuen obligats a comprar-los i editar-los sencers (em sembla que la cosa deu ser aquesta), però des del punt de vista del lector trobar-te un llibre que podria ser interessant i que s’acaba perdent en el localisme... destrempa bastant, a l’hora de comprar el següent llibre t’hi penses dues vegades.
I per cert, parlant de tot m’he enredat i no he discutit Lakoff, que em sembla que es podria fer: la seva teoria funciona molt bé quan funciona, però i quan no funciona? Perdoneu que no m’hi allargui, però és que són les tres del matí i estic rebentat. Només apunto que a vegades els lingüistes ens passem donant massa importància a la llengua... ja en parlarem més endavant, perquè és una ceba meva i segur que hi tornem.
diumenge, 17 de juny del 2012
Deu anys a Edicions 62
Aquests dies s’està parlant molt dels cinquanta anys d’Edicions 62, i Déu n’hi do el ressò que ha tingut. Jo no hi puc afegir gaire, però com que a la tardor farà deu anys que hi col·laboro i fa poc que he corregit el meu llibre número 300 per a la casa (l’últim de John Verdon, que sortirà d’aquí a molt poc), doncs us explico la meva batalleta.
Quan vaig entrar a la facultat l’objectiu era clar: treballar a Edicions 62. De seguida vaig descobrir que la casa oferia una beca als estudiants d’últim any de carrera, i quan vaig arribar a quart em va faltar temps per demanar-la. Em van citar un dilluns a les vuit del matí, a l’edifici de Peu de la Creu, i allà m’esperava una noia que rondava la trentena que no sé què em va preguntar però sí que recordo que vaig sortir de la casa amb la sensació d'haver fet el més absolut dels ridículs. És la pitjor entrevista que he fet mai, amb diferència, i òbviament no em van agafar.
Van passar un parell d’anys, vaig agafar una certa experiència com a corrector i ho vaig intentar de nou. Els vaig enviar el currículum, em van trucar, vaig tornar a Peu de la Creu (ara a una hora més decent) i em van fer una petita prova: tres o quatre pàgines d’una novel·la que no s’havia de tocar gaire i una pàgina de l’enciclopèdia Larousse on hi havia de tot i força. Em sembla que em vaig defensar amb dignitat, vam quedar que si me n’havia sortit ja m’avisarien i van passar una setmana, dues, tres, i jo mossegant-me les ungles. Un bon dia, parlant-ne amb una companya correctora que els havia fet alguna feineta, la noia em va insistir que truqués per veure què en pensaven i a veure si em queia alguna cosa. A mi em feia molta vergonya, però mira, finalment m’hi vaig decidir: vaig marcar i... «UNA MICA DE PACIÈNCIA, QUAN ET NECESSITEM JA ET TRUCAREM!». Em vaig posar de tots els colors, quina bronca em va caure! La part bona és que la meva companya em va veure tan fumut que em va convidar a una cervesa, la part dolenta és que vaig descobrir que tenia nòvio.
I després d’això ja me’n vaig oblidar, vaig pensar que el meu camí no passava per 62 i que m’hauria de buscar la vida en una altra banda. Vaig entrar a treballar al DOGC, vaig començar a col·laborar amb Vicens Vives i em vaig dedicar a estalviar de mala manera per canviar de pis. Fins que un dia em va trucar en Francesc Vallverdú en persona per encarregar-me una coseta. Jo el vaig anar a veure tot emocionat (m’ha trucat en Vallverdú!) i em vaig prendre com tot un repte la feina de picar-li un petit manuscrit que recollia una intervenció que havia fet en no sé quin congrés. Hi havia tres o quatre erradetes (totes de puntuació, em sembla), i, una mica acollonit, vaig aprofitar per corregir-les-hi i quan ens vam tornar a veure per dur-li el disquet l’hi vaig fer notar mirant de no ficar la pota i que l’home se m'enfadés. Ell em va dir que «naturalment, a tots se’ns escapen coses, moltes gràcies», i aleshores em va començar a xerrar sobre el contingut de la conferència (el llenguatge popular dels nanos del Poble Sec dels cinquanta, amb paraules del caló, etcètera), jo li vaig fer cara de bon nen, ell va interpretar que el que m’explicava no m’interessava i la cosa va quedar aquí: adéu adéu. I jo vaig sortir de 62 amb el cor encongit, maleint la meva capacitat de quedar malament en les entrevistes. En fi... no sé si se’m va ofendre, perquè no vam parlar mai més, però el cas és que al cap de dues o tres setmanes em trucava la Montse Rodés, la poeta, i m’encarregava el meu primer llibre per a Edicions 62. Però d’això ja en parlarem un altre dia.
(Per cert, en Vallverdú en tot moment em va deixar molt clar que només m’havia trucat per una necessitat puntual, que m’encarregava aquella feina però no confiés que me’n donés cap altra i em va insistir molt que li dugués la factura, tot i que jo l’hi hauria fet ben gustosament de franc, i probablement ell ho sabia. Potser és una ximpleria, però en aquell moment, que jo era molt pardalet, li vaig agrair que m’ho deixés tot tan clar d’entrada —i que em pagués, que no tenia un duro.)
Més info:
En un dels reportatges que han sortit aquests dies he descobert que 62 té un servei d’impressió per encàrrec: www.ipe62.cat. I jo que no en tenia ni idea!
Bernat Puigtobella també explica la seva batalleta a Núvol.com (però que consti —puntualitzo amb el dit alçat— que jo ja tenia aquest apunt al cap abans de llegir-lo :-p)
Quan vaig entrar a la facultat l’objectiu era clar: treballar a Edicions 62. De seguida vaig descobrir que la casa oferia una beca als estudiants d’últim any de carrera, i quan vaig arribar a quart em va faltar temps per demanar-la. Em van citar un dilluns a les vuit del matí, a l’edifici de Peu de la Creu, i allà m’esperava una noia que rondava la trentena que no sé què em va preguntar però sí que recordo que vaig sortir de la casa amb la sensació d'haver fet el més absolut dels ridículs. És la pitjor entrevista que he fet mai, amb diferència, i òbviament no em van agafar.
Van passar un parell d’anys, vaig agafar una certa experiència com a corrector i ho vaig intentar de nou. Els vaig enviar el currículum, em van trucar, vaig tornar a Peu de la Creu (ara a una hora més decent) i em van fer una petita prova: tres o quatre pàgines d’una novel·la que no s’havia de tocar gaire i una pàgina de l’enciclopèdia Larousse on hi havia de tot i força. Em sembla que em vaig defensar amb dignitat, vam quedar que si me n’havia sortit ja m’avisarien i van passar una setmana, dues, tres, i jo mossegant-me les ungles. Un bon dia, parlant-ne amb una companya correctora que els havia fet alguna feineta, la noia em va insistir que truqués per veure què en pensaven i a veure si em queia alguna cosa. A mi em feia molta vergonya, però mira, finalment m’hi vaig decidir: vaig marcar i... «UNA MICA DE PACIÈNCIA, QUAN ET NECESSITEM JA ET TRUCAREM!». Em vaig posar de tots els colors, quina bronca em va caure! La part bona és que la meva companya em va veure tan fumut que em va convidar a una cervesa, la part dolenta és que vaig descobrir que tenia nòvio.
I després d’això ja me’n vaig oblidar, vaig pensar que el meu camí no passava per 62 i que m’hauria de buscar la vida en una altra banda. Vaig entrar a treballar al DOGC, vaig començar a col·laborar amb Vicens Vives i em vaig dedicar a estalviar de mala manera per canviar de pis. Fins que un dia em va trucar en Francesc Vallverdú en persona per encarregar-me una coseta. Jo el vaig anar a veure tot emocionat (m’ha trucat en Vallverdú!) i em vaig prendre com tot un repte la feina de picar-li un petit manuscrit que recollia una intervenció que havia fet en no sé quin congrés. Hi havia tres o quatre erradetes (totes de puntuació, em sembla), i, una mica acollonit, vaig aprofitar per corregir-les-hi i quan ens vam tornar a veure per dur-li el disquet l’hi vaig fer notar mirant de no ficar la pota i que l’home se m'enfadés. Ell em va dir que «naturalment, a tots se’ns escapen coses, moltes gràcies», i aleshores em va començar a xerrar sobre el contingut de la conferència (el llenguatge popular dels nanos del Poble Sec dels cinquanta, amb paraules del caló, etcètera), jo li vaig fer cara de bon nen, ell va interpretar que el que m’explicava no m’interessava i la cosa va quedar aquí: adéu adéu. I jo vaig sortir de 62 amb el cor encongit, maleint la meva capacitat de quedar malament en les entrevistes. En fi... no sé si se’m va ofendre, perquè no vam parlar mai més, però el cas és que al cap de dues o tres setmanes em trucava la Montse Rodés, la poeta, i m’encarregava el meu primer llibre per a Edicions 62. Però d’això ja en parlarem un altre dia.
(Per cert, en Vallverdú en tot moment em va deixar molt clar que només m’havia trucat per una necessitat puntual, que m’encarregava aquella feina però no confiés que me’n donés cap altra i em va insistir molt que li dugués la factura, tot i que jo l’hi hauria fet ben gustosament de franc, i probablement ell ho sabia. Potser és una ximpleria, però en aquell moment, que jo era molt pardalet, li vaig agrair que m’ho deixés tot tan clar d’entrada —i que em pagués, que no tenia un duro.)
Més info:
En un dels reportatges que han sortit aquests dies he descobert que 62 té un servei d’impressió per encàrrec: www.ipe62.cat. I jo que no en tenia ni idea!
Bernat Puigtobella també explica la seva batalleta a Núvol.com (però que consti —puntualitzo amb el dit alçat— que jo ja tenia aquest apunt al cap abans de llegir-lo :-p)
divendres, 15 de juny del 2012
Paraules que et vas trobant (I): eixalavar
Eixalavat: insubstancial
Eixalavar: tr 1 Esbandir la roba. / 2 Rentar per primera vegada la roba abans de posar-la a la bugada.
Eixalavar: tr 1 Esbandir la roba. / 2 Rentar per primera vegada la roba abans de posar-la a la bugada.
dilluns, 11 de juny del 2012
Desapareguts en combat (I): de reüll
Un apunt molt breu, que estic treballant, per fer notar que fa mesos que no em trobo l’expressió de reüll en cap llibre. Tot és mirar de cua d’ull i mirar de biaix (que jo no havia sentit mai, tot i que fent un Google ràpid es veu que molta gent sí que ho havia sentit). Quan et trobes coses com aquesta mai no saps si són paranoies teves, si has tingut la mala sort d’encadenar uns quants llibres així o si efectivament l’expressió està caient en desús; també pot ser que simplement tu sempre ho hagis dit d’una manera però el 90% de la gent ho digui a l’inrevés... En fi, que ja tindrem temps de parlar-ne. Tornem a la feina, que no arribo al proper lliurament!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)