Parant l'orella: Passar les set calces d'amargura

Ho vaig sentir l’altre dia a una senyora gracienca de setanta o vuitanta o noranta anys. El diccionari ho defineix com «passar moltes tribulacions», però inexplicablement ho ortografien malament i escriuen «passar els set calzes d’amargura». Ai, aquests de l’IEC... :-p

Cardem, cardem, que el món s'acaba!

Per fi l’he trobat! Recordava que per Internet corria una llista de sinònims de cardar, però per més que busqués i rebusqués no hi havia manera de trobar-la. I ahir, de cop, se’m va fer la llumeta: la vaig llegir al Zèfir! Apa, doncs, reprodueixo el correu íntegre, del 9 de setembre del 2004, per si mai li pot fer servei a algú.

Us pose una llista d'expressions que un company i jo van traure en un treball de facultat l'any 1995. Férem una enquesta entre els companys de classe (tots de comarques valencianes) i va eixir això. Com podreu comprovar, hi ha de tot (barbarismes, barbaritats, etc.) Algunes s'adiuen més al to informal de l'expressió castellana "echar un polvo".


Bon profit,


Òscar




VII. L'ACTE SEXUAL


1- Fer-ho
2- Fer l'amor
3- Fer l'acte
4- Xingar
5- Follar
6- Jugar
7- Pegar un quiqui, una pardalà(-da), una trompà(-da), un xu-xú, un taco, una ceba, un polvo, una pinà(-da), un nano, una castanyà(-da), una puntà(-da), un tanto, un casquete, un viatge, un barandat, un tabic, un sacsó, una piuà(-da)
8- Furgar
9- Fotre
10- Tindre marxa
11- Tindre negoci
12- Arribar fins al final
13- Arribar a més que rotllo
14- Fer xiquets
15- Xuscar
16- Nyaca, nyaca
17- Triqui, triqui
18- Nyiqui, nyiqui
19- Gitar-se junts
20- Tirar-se'n a una
21- Obrir en canal
22- Esgarrar-la
23- Rebolcar-se
24- Cepillar-se a algú
25- Passar per la pedra
26- Acte matrimonial
27- Clavar-la fins al mànec
28- Xupar-me-la
29- Fer-me-la a trossos
30- Escatar-la
31- Sentir-la gorda
32- Endolçar
33- Fornicar
34- Tindre flan
35- Folloteo
36- Anar en bici
37- Clavar-ho
38- Pinejar
39- Posar una vara
40- Anar a dormir
41- Anar a empalmar-se
42- Hui toca lluita
43- Complir
44- Matxacar
45- Fregar
46- Fumar-se'n a alguna
47- Pecar
48- Llevar la pols
49- Llevar les teranyanes
50- Fer ús de matrimoni
51- Jugar a retors i monges
52- Acabar bé la festa
53- Créixer i multiplicar-se
54- Obrir de cames
55- Netejar sabates
56- No tocar paret
57- Ficar-la en calent
58- Cardar
59- Mullar
60- Mullar el xurro
61- Encetar el pastís
62- Desflorar
63- Estrenar
64- Desvirgar
65- Fer una desflorà(-da)
66- Anar a treballar
67- Trincar
68- Pegar-se una llima
69- Pegar-se un lote
70- Pelar-se una castanya
71- Rebolcó
72- Fer cosetes
73- Fer-ne una de ben grossa
74- Foradar
75- Taladrar
76- Beneficiar-se a algú/-na
77- Ser criat de dalt i de baix
78- Anar al llit
79- Anar a l'hort
80- Tindre comboi
81- Estacar-la
82- Esmolar el piu
83- Muntar a cavall
84- Esquiar
85- Espatarrar
86- Flicar

"Fèlix Millet, el gran impostor", de Jordi Panyella

L’altre dia que van tancar l’Ausàs a la presó em va venir al cap un llibre que vaig corregir fa uns mesos: Fèlix Millet, el gran impostor, de Jordi Panyella, que va tenir un ressò mediàtic notable, com podeu comprovar a la pàgina que li dedica l’editorial, però que em fa l’efecte que no va vendre tant com era d’esperar: parlant-ne amb els amics molts no sabien ni que s’havia editat, i donant un cop d’ull a les llistes de més venuts només l’hi vaig veure tres o quatre —cinc?— setmanes. No deixa d’estranyar-me, perquè jo el vaig corregir tot emocionat pensant que feia un dels èxits de la temporada, i a més em vaig currar un índex de noms la mar de xulo, però en fi, valtros us ho perdeu...

La veritat és que el llibre no fa cap revelació que hagi de capgirar el cas de dalt a baix, però sí que explica amb pèls i senyals tot el que se sap —i es pot explicar— de l’entramat que es van muntar Millet i Montull: implicacions polítiques —sense fer-hi sang—, relació amb els treballadors del Palau, vida personal, vida familiar, relació amb el Barça... Hi ha anècdotes curioses, com la dels ascensors de la Ciutat de la Justícia o la de la foto del pàrquing, Mourinho style; revelacions sorprenents, com la de l’«esmena del Palau» que cada any s’introduïa als pressupostos generals de l’Estat o la relació amb Aznar, i d’altres d’aquelles que emprenyen, com quan descobrim la manera com es va arreglar la finqueta de l’Ametlla del Vallès... de tot, explicat amb el bon ofici d’un periodista que sap presentar de manera entenedora la complexitat del cas i del personatge esquitxant la narració d’anècdotes que la fan de bon llegir (és allò que un periodista em va dir una vegada que es deia IH. «IH?», vaig haver de preguntar-li, amb cara de ximple. «Interès humà, xiquet»).

Jordi Montull camí del cotxe

Dos petits retrets, però, i espero que els de l’editorial no em matin: sí que en diversos moments la narració agafa un bon ritme i atrapa el lector, però en d’altres s’introdueix alguna digressió no del tot necessària, especialment alguna consideració sobre el futur del periodisme o algun judici moral sobre els autors del cas (que d’acord que en Millet i en Montull són uns bandarres, però potser no cal repetir-ho tant). I el segon no sé si és un retret o què, però et quedes amb la impressió que en algun moment el periodista es mossega la llengua. És coherent amb el plantejament del llibre, més descriptiu que interpretatiu, i també s’ha de tenir en compte que és un cas encara sota judici, i que té tantes ramificacions que com qui diu se’n podria escriure una enciclopèdia, però et quedes amb ganes d’una miqueta més, ves. A veure si n’hi ha segona part quan el jutge dicti sentència.

I per acabar, un interrogant que es va dibuixant al llarg del llibre: segons com, en Millet va ser un «bon» gestor del Palau, en el sentit que va modernitzar la institució, la va fer créixer, etcètera. En certa manera, doncs, es podria considerar que el que va robar s’ho va «guanyar»: en Millet va aconseguir que el Palau rebés molts, però molts diners, i Millet considerava que com a premi per la bona feina es mereixia el seu trosset de pastís... Sí, ja ho sé, el que acabo de dir és de pedrada directa al cap, però mira, hi rumio hi rumio i... dubto. Deu ser que sóc un corrupte en potència :-p

Com editar un PDF

Editar un PDF és un autèntic maldecap: quan els clients em van començar a enviar PDF perquè els corregís, encara que només fossin dues pàgines, em creaven un problema dels grossos. Gràcies a Déu, després de moltes hores de recerca, de moltes emprenyades (com pot ser que no hi hagi ni un puto editor de PDF gratuït?) i de resoldre-ho de les maneres més estrambòtiques possibles (fer servir l’Inkscape, corregir el text en paper i després escanejar-lo i moltes altres solucions imaginatives que no explicaria mai en públic), vaig aconseguir trobar una solució com Déu mana.

Per editar un PDF jo conec dos programes: el PDFescape i el Xournal. El PDFescape és una eina en línia, gratuïta, que us permetrà escriure sobre un PDF preexistent; també hi podeu afegir imatges, enllaços, eliminar pàgines, incorporar notes... Per al que ens interessa, si sou correctors el que us anirà millor és escollir l’opció «Freehand»: la seleccioneu, feu un gargot qualsevol, cliqueu sobre el gargot que acabeu de dibuixar i a la part de dalt us apareixerà l’opció per triar el color i el gruix del traç. Escolliu el vermell i a partir d’aquí ja no tindreu cap problema. El PDFescape té una limitació, però: no permet treballar amb arxius de més de cent pàgines (això s’arregla fent servir el PDF Split and Merge, aka PDFsam, que us permet cosir, tallar i sargir els PDF al vostre gust).

Si això de treballar en línia no us fa peça, hi ha una altra opció: el Xournal, que és una petita meravella i us permetrà corregir de manera fàcil i intuïtiva. Té dues pegues, però: la primera, que s’ha d’anar amb compte a l’hora de desar el fitxer. No heu de fer un «Save» o un «Save As» normal, sinó que heu de triar l’opció «Export to PDF» (Ctrl+E); si no, el fitxer quedarà desat en el format .xoj, que no ens servirà de gaire. La segona pega és que si el PDF no està «net» (té fragments ressaltats amb fluorescent groc o algú hi ha inserit comentaris al marge), el programa no ho sabrà llegir i no us permetrà obrir el fitxer. El Xournal és un projecte universitari i va deixar de desenvolupar-se el 2009, i per això no sap interpretar les característiques més noves del programa d’Adobe; per ara això no és un gran problema, però suposo que amb els anys el Xournal deixarà de ser útil. Una llàstima, perquè és el primer editor de PDF gratuït que vaig fer servir i el que utilitzo més sovint. Ai, una darrera cosa: quan deseu el fitxer hi ha una petita pèrdua de qualitat en la qualitat d’imatge... no és res greu, pràcticament no es nota, però si sou molt primmirats potser us fa arrufar el nas.

A banda d’aquestes opcions gratuïtes, n’hi ha d’altres de pagament, és clar. La millor de les que jo conec és el Foxit Editor, que és igualet que el programa d’Adobe Acrobat i us permet utilitzar-lo durant un mes de manera gratuïta, però passat aquest mes ja us tocarà rascar-vos la butxaca (i això no ho volem, oi que no?).

I un últim detall: si només heu d’editar algun fullet de tant en tant potser no val la pena, però si heu de treballar amb fitxers més grossos us serà molt útil comprar-vos una tauleta gràfica, que és com un Telesketch modern que va amb un boli electrònic (a mi m’ho van explicar així, que no tenia ni idea que existien aquestes coses). Jo tinc aquesta, que val cinquanta eurets i fins ara m’ha anat la mar de bé.

Parant l'orella: los ulls s'enamoren de les llaganyes

Me l’ha dit aquest matí una noia de Pratdip que es referia a una xiqueta bastant guapa que és la parella d’un noi... bé, el que en diríem un saldo. Surt al DCVB, entrada ull: «Hi ha ulls que s'enamoren de llaganyes: significa que hi ha homes bells que s'enamoren de dona lletja, i vice-versa».