Una mica de Fabra...

Quan estic treballant i m’avorreixo (o tinc molta calor), a part del Twitter, els diaris, etcètera, m’agrada entretenir-me pegant un cop d’ull a les Converses filològiques de Fabra (us les podeu descarregar aquí). Avui escombrem una mica cap a casa i us en deixo dues que parlen dels correctors:

516
5 II 1924

Sembla impossible, però encara és l’hora que els nostres diaris apareixen amb innombrables faltes d’ortografia. Agafeu qualsevol diari català i, al costat dels articles i treballs de certs redactors o col·laboradors, trobareu la secció telegràfica, ja menys correcta, i certs escrits de col·laboradors, i sobretot anuncis, plens de faltes d’ortografia de les més grolleres. I és que, mentre en un diari no hi hagi sinó uns quants redactors i uns quants impressors que sàpiguen d’ortografia, com que aquests no poden revisar tots els originals ni totes les proves d’impremta, sempre hi haurà seccions del diari que apareixeran entacades de faltes d’ortografia. En un diari, són tots els que intervenen en la seva confecció que haurien de saber d’ortografia, almenys d’ortografia.

Llavors no seria possible, en un diari important, la publicació d’un anunci com el que m’ha suggerit aquesta conversa d’avui, el qual, en una setantena de mots, presenta vuit faltes d’ortografia:

«Si respireu amb una pastilla V. a la boca, os preservareu...» No és os:  és us o vos. Més avall trobem el plural de antisèptica escrit antisepticas sense accent i amb a davant la s de plural. Més enllà, impregnaven accentuat i l’adverbi més sense accentuar, així com el substantiu mà. Més enllà, encara, qu’es en lloc de que es i solsament en lloc de solament!

584
5 VIII 1924

És una cosa de no dir el bé que farien els nostres diaris si apareguessin escrits correctament, en un català lliure de castellanismes, i de faltes de gramàtica, i d’inversions i pleonasmes inelegants. La difusió del bon català està a la mà dels que confeccionen els nostres diaris. Per això és tant de doldre que certes seccions d’aquests apareguin constantment entacades de tota mena de faltes: d’ortografia, de sintaxi, de lèxic. La gran majoria dels seus lectors, que no han après el català a l’escola, que no han tingut ocasió d’estudiar a fons la gramàtica catalana i que solament per la lectura proden anar depurant i enriquint llur lèxic, ¿quin profit trauran d’empassar-se cada dia unes quantes planes d’un català pitjor que el parlat, on els castellanismes més inversemblants alternen amb arcaismes mal usats, on són acceptades les incorreccions més grolleres de la llengua vulgar, on a cada moment apareixen faltes de construcció com les notades en la conversa anterior, on ni tan solament els mots apareixen sempre correctament ortografiats? Quan un dia i un altre dia fem notar, en aquestes converses, com és deplorable el català d’algunes seccions dels nostres a llegir al públic el català deplorable en què habitualment apareixen escrites certes seccions dels nostres diaris, és perquè ens dol que la premsa diària, que tant de bé podria fer per a la difusió del bon català, contribueixi més aviat a la perpetuació i àdhuc a la introducció d’una munió de grafies, formes, paraules i construccions defectuoses.

¿Per què no es decideixen les nostres empreses editorials a tenir un nombre suficient de bons revisadors d’originals? Ja sabem que en tenen; però no en nombre suficient per a revisar tots els originals. I això és indispensable; no basta que una gran part d’un diari estigui correctament escrita: és tot el diari que ho ha d’estar! I tots sabem com es confeccionen certes seccions dels nostres diaris. I tots sabem per què no es confeccionen millor. Però, davant el bé que deixa de fer-se i el mal que positivament es fa donant a llegir al públic el català deplorable en què habitualment apareixen escrites certes seccions dels nostres diaris, ¿no hauríem d’esperar de les empreses editorials que es decidissin a fer qualsevol sacrifici per tal que no sortís una sola ratlla que no hagués estat curosament revisada per un bon revisador d’originals?

Me càgon Hisenda...

Feia dies que em rondava pel cap dedicar un article a aquesta expressió (des del 30 de juny, d’aquí ve el títol), però com que tampoc tinc res d’interessant a dir-ne, doncs ho anava posposant. De fet, l’únic que volia era remarcar que déna va amb accent, si més no d’acord amb el GDLC, suposo que per diferenciar-ho de les denes, que són els grans grossos dels rosaris (els petits no sé com se diuen, per cert).

El cas, però, és que l’altre dia un il·lustre lector d’aquest bloc em va preguntar que com ho havíem d’escriure: si càgon, càgom, càgum... i no tinc cap resposta bona. Jo per defecte opto pel càgon (amb accent, que és plana no acabada en -a -e -i -o -u -as -es -is -os -us -en -in), però sense gaire fe, perquè l’únic argument que tinc per defensar-ho és que és la forma més semblant a l’original cago en, que ja veieu que com a argument no és gran cosa. Com sol passar en aquests casos, ni el DGLC ni el DIEC2 resolen el problema (ara no tinc a mà el GD62, tot i que em sona que tampoc en diu res), però gràcies a l’Ésadir he descobert que aquesta forma és la que recull Joaquim Pomares al seu Diccionari del català popular i d’argot. De tota manera, si et trobes un càgom, un càgum o un càgun, o fins i tot un cagunlou/cagumlou tot juntet, què has de fer? Normalment tendeixo a no tocar-ho, si més no no em fico amb les emes i les enes, que impliquen pronúncies diferents (el tàndem o/u és una altra cosa, aquí toco més però sense tenir-ho del tot clar). Formes com cagu’n, cago’n, etcètera, sí que no les passo, però de fet diria que fa anys i panys que no me les trobo en un text per corregir.

Hi ha un altre punt a discutir, encara: quan hi afegim el me.

Hem d’escriure me càgon l’ou, mecàgon l’ou, mecagonlou? Depèn de com de ràpid parli el personatge :-p Seguint la mateixa lògica que aplico per escriure càgon, ja us podeu imaginar que jo tendeixo a separar-ho (me càgon), però Pomares prefereix mecàgon, i què voleu que us digui, jo tampoc m’hi posaria gaire fort, a prescriure una o altra forma.

I finalment, no podem esquivar parlar d’una variant del càgon: el càsum/mecàsum (amb totes les variants ortogràfiques que us vulgueu imaginar). M’hi jugaria un pèsol que és una variant pròpia del català oriental, i pràcticament desconeguda en occidental, per això no crec que hi hagi gaire problema a escriure-ho amb u i tot junt (en el cas del mecàsum), prioritzant la pronúncia a altres consideracions,

Bé, ja veieu que a vegades les preguntes més innocents es poden convertir en molt incòmodes, i deixar en pilota picada els correctorets d’estar per casa com ara jo :p En el fons us vinc a dir que no crec que hi hagi una única resposta i que ho escriviu com vulgueu, tot i que jo opto per càgon i me càgon, per les raons que explicat, que són prou febles; la forma càgom també em sembla prou raonable. Perdoneu que el post sigui tan fluixet, espero lluir-m’hi una miqueta més en els que vindran ;)

Marilyn Monroe vista per Truman Capote

Ara estàvem mirant amb la senyora uns reportatges del 33 sobre la Marilyn Monroe (pronunciat Monróu, aguda, que jo no en tenia ni idea) i m’ha vingut al cap que fa tres o quatre anys vaig corregir aquest llibret de Truman Capote, amb una molt bona traducció de Francesc Rovira, en què l’home fa un retrat de la Marilyn, i també de Marlon Brando i de Tennessee Williams, una mica a l’estil dels homenots de Pla. El retrat que fa de la Marilyn em va sorprendre perquè per mi la dona era la rosseta de les faldilles aixecades i poca cosa més, i aquí la reflecteix, com bé diu el títol del relat, com «una criatura deliciosa». El retrat d’en Marlon Brando em va fer gràcia bàsicament perquè passa al Japó, i vulguis que no el Japó de fa cinquanta anys no deixa de ser exòtic, i finalment del de Tennessee Williams només en recordo que parla dels assajos d’Un tramvia anomenat desig i poca cosa més. Perdoneu la inconcreció de tot plegat, però ara no tinc el llibre a mà, i no deixo de sorprendre’m de la meva capacitat d’oblidar els llibres que corregeixo (un dels motius, si no el motiu principal, per obrir aquest bloc, per cert). En qualsevol cas, Retrats és una petita meravella i es llegeix en una tarda, això sí que ho puc dir.

De Capote també en recordo, és clar, A sang freda, en traducció d’en

Tísner, que em va caure a les mans als disset o divuit anys un dia furgant per la biblioteca del pare i que em va impressionar moltíssim —de fet em sembla que va capgirar completament la meva idea de la literatura i del llenguatge literari i totes aquestes coses; un dia d’aquests me l’hauré de tornar a llegir—. Al cap de no res, tot il·lusionat, em vaig comprar Música per camaleons, traduït per Quim Monzó, però no sé si me’l vaig llegir en un mal moment o què, però el cas és que em va semblar un llibre sense gaire suc ni bruc, i aquí es va acabar el meu interès per llegir Capote, fins que em va tocar corregir Retrats i ara que hi penso potser ens hi haurem de posar de nou, a llegir aquest home.

PD: Ara veig que el text sobre Marilyn Monroe forma part de Música per camaleons, i en el primer moment que me’l vaig llegir no em va fer ni fred ni calor. Ja tinc feina per quan torni a Barcelona: compararem traduccions i ens tornarem a llegir Música per camaleons i a veure què.

"Dels que es casen als cinquanta, pocs n'arriben als seixanta"

Estava remirant diccionaris per a una futura entrada sobre el me càgon —demà, si Déu vol— i he anat a parar a l’entrada casar del DCVB, i heus aquí que m’hi he trobat unes quantes frases de la cultura popular que m’agrada: la que està ben carregada de mala llet. Aquí les tenim:

• Si vols casar bé les filles, no les facis mai pubilles.
• Dels que es casen als cinquanta, pocs n’arriben als seixanta.
• A cent lliures menos, caseu-vos amb la gran: vol dir que el qui es vol casar i va a una casa on hi ha algunes germanes, li convé casar-se amb la major, encara que porti menys dot, perquè té probabilitat d'entrar pubilla si es mor l’hereu (Llofriu).
• Qui lluny se'n va a casar, o s'enganya, o va a enganyar.

Parant l'orella: Si no dormen els ullets, descansen els ossets

Ho vaig sentir fa un parell de setmanes a una noia de Vic que avui fa trenta-quatre vint-i-nou anys (per molts anys!). Vol dir que si no pots dormir val més que et quedis al llit, i així almenys descansaràs una mica.