Una mica de Fabra...

Quan estic treballant i m’avorreixo (o tinc molta calor), a part del Twitter, els diaris, etcètera, m’agrada entretenir-me pegant un cop d’ull a les Converses filològiques de Fabra (us les podeu descarregar aquí). Avui escombrem una mica cap a casa i us en deixo dues que parlen dels correctors:

516
5 II 1924

Sembla impossible, però encara és l’hora que els nostres diaris apareixen amb innombrables faltes d’ortografia. Agafeu qualsevol diari català i, al costat dels articles i treballs de certs redactors o col·laboradors, trobareu la secció telegràfica, ja menys correcta, i certs escrits de col·laboradors, i sobretot anuncis, plens de faltes d’ortografia de les més grolleres. I és que, mentre en un diari no hi hagi sinó uns quants redactors i uns quants impressors que sàpiguen d’ortografia, com que aquests no poden revisar tots els originals ni totes les proves d’impremta, sempre hi haurà seccions del diari que apareixeran entacades de faltes d’ortografia. En un diari, són tots els que intervenen en la seva confecció que haurien de saber d’ortografia, almenys d’ortografia.

Llavors no seria possible, en un diari important, la publicació d’un anunci com el que m’ha suggerit aquesta conversa d’avui, el qual, en una setantena de mots, presenta vuit faltes d’ortografia:

«Si respireu amb una pastilla V. a la boca, os preservareu...» No és os:  és us o vos. Més avall trobem el plural de antisèptica escrit antisepticas sense accent i amb a davant la s de plural. Més enllà, impregnaven accentuat i l’adverbi més sense accentuar, així com el substantiu mà. Més enllà, encara, qu’es en lloc de que es i solsament en lloc de solament!

584
5 VIII 1924

És una cosa de no dir el bé que farien els nostres diaris si apareguessin escrits correctament, en un català lliure de castellanismes, i de faltes de gramàtica, i d’inversions i pleonasmes inelegants. La difusió del bon català està a la mà dels que confeccionen els nostres diaris. Per això és tant de doldre que certes seccions d’aquests apareguin constantment entacades de tota mena de faltes: d’ortografia, de sintaxi, de lèxic. La gran majoria dels seus lectors, que no han après el català a l’escola, que no han tingut ocasió d’estudiar a fons la gramàtica catalana i que solament per la lectura proden anar depurant i enriquint llur lèxic, ¿quin profit trauran d’empassar-se cada dia unes quantes planes d’un català pitjor que el parlat, on els castellanismes més inversemblants alternen amb arcaismes mal usats, on són acceptades les incorreccions més grolleres de la llengua vulgar, on a cada moment apareixen faltes de construcció com les notades en la conversa anterior, on ni tan solament els mots apareixen sempre correctament ortografiats? Quan un dia i un altre dia fem notar, en aquestes converses, com és deplorable el català d’algunes seccions dels nostres a llegir al públic el català deplorable en què habitualment apareixen escrites certes seccions dels nostres diaris, és perquè ens dol que la premsa diària, que tant de bé podria fer per a la difusió del bon català, contribueixi més aviat a la perpetuació i àdhuc a la introducció d’una munió de grafies, formes, paraules i construccions defectuoses.

¿Per què no es decideixen les nostres empreses editorials a tenir un nombre suficient de bons revisadors d’originals? Ja sabem que en tenen; però no en nombre suficient per a revisar tots els originals. I això és indispensable; no basta que una gran part d’un diari estigui correctament escrita: és tot el diari que ho ha d’estar! I tots sabem com es confeccionen certes seccions dels nostres diaris. I tots sabem per què no es confeccionen millor. Però, davant el bé que deixa de fer-se i el mal que positivament es fa donant a llegir al públic el català deplorable en què habitualment apareixen escrites certes seccions dels nostres diaris, ¿no hauríem d’esperar de les empreses editorials que es decidissin a fer qualsevol sacrifici per tal que no sortís una sola ratlla que no hagués estat curosament revisada per un bon revisador d’originals?