Me càgon Hisenda...

Feia dies que em rondava pel cap dedicar un article a aquesta expressió (des del 30 de juny, d’aquí ve el títol), però com que tampoc tinc res d’interessant a dir-ne, doncs ho anava posposant. De fet, l’únic que volia era remarcar que déna va amb accent, si més no d’acord amb el GDLC, suposo que per diferenciar-ho de les denes, que són els grans grossos dels rosaris (els petits no sé com se diuen, per cert).

El cas, però, és que l’altre dia un il·lustre lector d’aquest bloc em va preguntar que com ho havíem d’escriure: si càgon, càgom, càgum... i no tinc cap resposta bona. Jo per defecte opto pel càgon (amb accent, que és plana no acabada en -a -e -i -o -u -as -es -is -os -us -en -in), però sense gaire fe, perquè l’únic argument que tinc per defensar-ho és que és la forma més semblant a l’original cago en, que ja veieu que com a argument no és gran cosa. Com sol passar en aquests casos, ni el DGLC ni el DIEC2 resolen el problema (ara no tinc a mà el GD62, tot i que em sona que tampoc en diu res), però gràcies a l’Ésadir he descobert que aquesta forma és la que recull Joaquim Pomares al seu Diccionari del català popular i d’argot. De tota manera, si et trobes un càgom, un càgum o un càgun, o fins i tot un cagunlou/cagumlou tot juntet, què has de fer? Normalment tendeixo a no tocar-ho, si més no no em fico amb les emes i les enes, que impliquen pronúncies diferents (el tàndem o/u és una altra cosa, aquí toco més però sense tenir-ho del tot clar). Formes com cagu’n, cago’n, etcètera, sí que no les passo, però de fet diria que fa anys i panys que no me les trobo en un text per corregir.

Hi ha un altre punt a discutir, encara: quan hi afegim el me.

Hem d’escriure me càgon l’ou, mecàgon l’ou, mecagonlou? Depèn de com de ràpid parli el personatge :-p Seguint la mateixa lògica que aplico per escriure càgon, ja us podeu imaginar que jo tendeixo a separar-ho (me càgon), però Pomares prefereix mecàgon, i què voleu que us digui, jo tampoc m’hi posaria gaire fort, a prescriure una o altra forma.

I finalment, no podem esquivar parlar d’una variant del càgon: el càsum/mecàsum (amb totes les variants ortogràfiques que us vulgueu imaginar). M’hi jugaria un pèsol que és una variant pròpia del català oriental, i pràcticament desconeguda en occidental, per això no crec que hi hagi gaire problema a escriure-ho amb u i tot junt (en el cas del mecàsum), prioritzant la pronúncia a altres consideracions,

Bé, ja veieu que a vegades les preguntes més innocents es poden convertir en molt incòmodes, i deixar en pilota picada els correctorets d’estar per casa com ara jo :p En el fons us vinc a dir que no crec que hi hagi una única resposta i que ho escriviu com vulgueu, tot i que jo opto per càgon i me càgon, per les raons que explicat, que són prou febles; la forma càgom també em sembla prou raonable. Perdoneu que el post sigui tan fluixet, espero lluir-m’hi una miqueta més en els que vindran ;)