Els correctors de Pla

Ja fa dies vaig dir que parlaríem del llibre De Verdaguer a Ferrater, de Narcís Garolera, però us vaig enganyar: parlarem només d’un dels articles que inclou: «Una edició crítica d’El quadern gris» (perquè no m’apedregueu al final copiaré l’índex del llibre, així us feu una idea del que hi trobareu, i si en voleu saber més visiteu el web de l’editorial o llegiu aquesta entrevista que li fan a l’autor a l’Ara).

L’article en qüestió parla d’un tema que ja fa venir salivera a més d’un... els correctors de Pla! Quantes vegades no hem dit: «Reeeees, hi he tocat quatre cosetes», quan resulta que hem canviat el llibre de dalt a baix? Doncs ells també ho feien! Quantes vegades no hem canviat un registrar per un escorcollar, un major per un més gran, un a pesar que per un malgrat que? Doncs ells també ho feien! Val a dir que ells en feien de més grosses, eh?, que dónes un cop d’ull a l’apartat dedicat a les ultracorreccions i inspires fort i aixeques una cella. Però també és veritat, com recorda Garolera, que eren altres temps, i que si ara corregir és difícil, aleshores no t’ho explico, i si a això hi afegim que Pla era més aviat descurat amb l’ortografia, segur que en més d’un moment els seus correctors devien pensar allò que hem pensat tots alguna vegada quan ens toca remenar el text d’algun perla que creu que els accents es van inventar per als altres: «Mira, xato, mentre no aprenguis a accentuar, et fotré tots els escorcollar que em surtin de la punta de la ploma!».

Però no ens descentrem, que l’article té més teca. De fet, la més divertida és a l’apartat dedicat a les correccions «morals» (culpa de l’editor, no dels correctors). Us en copio dos fragments:

Pla hi evoca un catedràtic de la Universitat de Barcelona, que qualifica de «carcamal» i «bercengàs», les lliçons del qual considera unes «delirants collonades». Doncs bé: en l’edició de Selecta aquest docent passa a ser un «professor» i un «senyor», i el contingut de les seves classes, unes «delirants explicacions». La consideració que, de cop i volta, mereix a Pla el catedràtic –i que edulcora la crítica oberta que l’autor en fa– potser té a veure amb el fet que aquest docent era el pare d’un conegut prohom barceloní, parent proper de l’editor Cruzet...

[...] En una [altra] anotació, el dietarista evoca una tarda de diumenge, a la penya de l’Ateneu, on tots els assistents fumen cigars, i, per contrast amb l’aire net i clar del carrer, es queixa del «gust de menta» que es respira a la sala de conversa. El manuscrit, en canvi, diu ben clar que es tracta d’un «gust de merda»...

Finalment, vull comentar una mica un apartat que Garolera titula «Sorpreses lingüístiques», en què el filòleg es queixa que els correctors canviessin formes correctes i perfectament catalanes com «Pelai» per «Pelayo», «romandre» per «restar» o «afeccionar-se» per «aficionar-se». Hi estic d’acord (bé, del «romandre» en podríem parlar, però ara no toca), però no estic d’acord amb la sorpresa que manifesta per dos canvis: «bruscos» en lloc de «bruscs» i «se sent» en lloc de «es sent». Si resulta que un autor, per molt Pla que es digui, et presenta un manuscrit brutíssim i t’escriu coses com «sapiguer» i «istil», quan et trobes un «bruscs» o un «es sent» penses que és una patinada i tires milles. Potser és lògica de corrector i a vegades som massa cap quadrats —que també és veritat—, però no em sembla que siguin correccions sorprenents, tenint en compte que la feina del corrector no és només aplicar la norma sinó, dintre del possible, homogeneïtzar una mica el registre, l’estil, etcètera. Ja sabeu de què va.

Per cert, que sempre m’havia sorprès que Pla fes servir la paraula tamany, i veient l’alt nivell d’intervenció dels seus correctors encara em sorprèn més que la deixessin passar. Em sona que tamany no hi ha sigut mai, al diccionari, i no sé pas què pensar-ne, ara... Una badada, una petició expressa de Pla, o simplement no ho sabien —que no ho crec?

I una darrera cosa, i ara sí que us deixo amb l’índex promès i me’n vaig a dormir: l’edició d’El quadern gris corregida (o descorregida) per Garolera apareixerà al novembre a Destino, si no hi ha retards d’última hora.


ÍNDEX DE DE VERDAGUER A FERRATER

Justificació
Jacint Verdaguer: assaig biobibliogràfic
La poesia juvenil de Verdaguer
Canigó: romanticisme i ideologia
Dotze cartes inèdites de Jacint Verdaguer
Els dimonis de Verdaguer
Vuit cartes de Maragall a Puig i Ferreter
Dos textos inèdits de Víctor Català
L’articulisme de Josep Maria de Sagarra
Una nova lectura d’El poema de Montserrat
Josep Pla: El quadern gris, ¿un dietari?
Una edició crítica d’El quadern gris
Pla i Verdaguer: afinitats i divergències
Josep Pla i Joan Coromines: una relació epistolar
Roses vista per Josep Pla
Josep Pin i Soler, un escriptor independent
Les primeres obres de Francesc Pujols
Mèxic en l’obra de Carner, Calders i Artís-Gener
Joan Coromines: notes per a una biografia
Coromines i els escriptors
Gabriel Ferrater en el record

Buits del diccionari: "milonga" en català

Com que en tinc un tip que els traductors es creguin a ulls clucs el que diu el diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia, que està ple de mancances i inexactituds, i que quan una paraula castellana no surt a l’Optimot la tradueixin de qualsevol manera, en comptes d’anar al diccionari de la RAE, analitzar la definició i buscar l’equivalent adient en català —que és el procediment correcte, tot i que sembla que a les facultats no l’ensenyin—, aniré afegint aquí el que vagi trobant. Seran entrades curtetes, fetes sobre la marxa, i si l’espifio corregiu-me!

Comencem amb milonga, que es pot traduir, per exemple, per falòrnia o camàndula.

Aniversari del naixement de Salgari. Visca les notes a peu de pàgina!

L’altre dia sortia a l’Ara un petit reportatge molt interessant sobre Emilio Salgari arran dels cent cinquanta anys del seu naixement. La veritat és que no sabia que havia tingut una vida tan fumuda, escanyat per la «perversitat dels editors»; em sonaven campanes vagament i gràcies. Bé, us en deixo un trosset i la resta si voleu us la llegiu solets, que jo us vull explicar la meva batalleta:

La professió de l’escriptor hauria d’estar plena de satisfaccions morals i materials —escrivia a un amic seu l’any 1909—. En comptes d’això, visc encadenat a la meva taula durant bona part del dia i de la nit, i només descanso per anar fins a la biblioteca i documentar-me. He d’escriure a tota velocitat un full rere l’altre, i enviar els manuscrits tan ràpid com pugui als editors, sense temps de rellegir-los ni de corregir-los.
 
La batalleta que us deia és que a mi de menut m’agradava moltíssim El Corsari Negre, que tenia en una edició de La Magrana (L’Esparver), i hi havia fragments que pràcticament me’ls sabia de memòria. M’agradava tant, de fet, que vaig voler assegurar que el llibre es conservava bé, perquè de tant dur-lo amunt i avall les cobertes estaven quedant perdudes. I per protegir-lo i donar-li una certa presència, per tenir un volum allò bonic de debò, no se’m va acudir altra cosa que fabricar-li unes cantoneres casolanes... amb l’esparadrap de la farmaciola de casa. Tenia vuit o deu anys, però em vaig adonar perfectament de l’esguerro que havia fet. Sort que mon pare no se’n va adonar, perquè cada vegada que em carregava un llibre em queien unes bronques...


Una de les coses que em fascinava d’El Corsari Negre, més enllà de la història en si, era que a mitja novel·la apareixia un capítol sorgit del no res (aquí el teniu en italià) dedicat a aquella raça d’homes formidables que van ser els filibusters. I en l’edició catalana, al costat del títol del capítol, hi havia un petit asterisc que remetia a una nota que explicava que, tradicionalment, en les edicions castellanes aquelles pàgines s’ometien perquè es considerava que atemptaven contra l’honor patri, perquè els filibusters bàsicament es dedicaven a estovar espanyolets, i més d’una i de dues bones rebregades els van fotre. Fantàstic. És increïble el munt de coses —curioses, inútils, interessants— que s’arriben a aprendre quan el traductor té gust a l’hora de triar les notes a peu de pàgina, i és una llàstima perquè em fa l’efecte que en els darrers anys les editorials tendeixen a posar les notes a peu de pàgina imprescindibles i encara gràcies, perquè es veu que entorpeixen la lectura. Potser sóc raret, però per mi una nota a peu de pàgina sempre ha sigut una petita sorpresa, una finestra a un món que va més enllà del llibre, com si et volgués dir: «Ei, no sóc una novel·la i prou, aquí darrere hi ha tot un món i tot un fil que pots continuar estirant tant com vulguis». I si l’estires en poden sortir moltes coses, que segurament no serveixen de res, però tot plegat t’embolcalla i et converteix un simple llibre en tot un univers. La «lectura experience», en dirien ara.

Ja sé com es diu "oficialment" "yo me lo guiso yo me lo como" en català

El món dels diccionaris és inescrutable. Anys i panys buscant una traducció raonable per al «yo me lo guiso yo me lo como» dels castellans (el diccionari castellà-català d’Enciclopèdia Catalana dóna com a opció un qüestionable «jo m’entenc i ballo sol» —vestit d’algues, or i escata—, cosa que desmenteix el tòpic que els lingüistes no tenim sentit de l’humor), i avui, buscant al GDLC per aclarir el sentit de la paraula pastar, va i em trobo això: «2 fig Afaiçonar a un fi. Ell sol s’ho ginya i s’ho pasta». Toca’t els ous... Resulta que tenim una frase que més o menys tradueix la castellana i la tenim amagada a la paraula pastar!

D’acord, com a opció no és cap meravella, i jo continuaré fent servir el «jo m’ho tallo jo m’ho cuso», però no em direu que és bastant millor que el «jo m’entenc i ballo sol». Per cert, el DCVB també la recull («ells s’ho pasten i ells s’ho cuinen»), el GD62 s’hi acosta (pastar-s’ho, «s’ho ha pastat tota sola»), i el DIEC2 fa una de les seves boniques tombarelles: «2 1 tr. [LC] Afaiçonar a un fi. 2 2 tr. pron. [LC] per ext. Com t’ho pastes, tu, això?».

Verdaguer, també contra Eurovegas

Perdoneu l’anacronisme, però em vaig trobar aquest fragment en un llibre que estava corregint i com que aquell dia el bisbe de Sant Feliu havia dit que l’Eurovegas és degradant per a la persona humana, no vaig poder evitar fer el link en zero coma (ara s’hi ha afegit l’abat de Montserrat, visca!). El fragment correspon al pròleg de la traducció de Nerto, de Frederic Mistral, i us el puc oferir gràcies a la bilioteca virtual Miguel de Cervantes. Ortografio una miqueta el text.

Mes, sobretot, [al diable] li agraden les joguines que fan caure d’esquena els més valents i presumits dins les flames de l’infern; lo joc, que cria los renegadors, los goluts, los deshonestos, los plagues, los ganduls, los usurers, los estafes; lo joc, que mena, per mals camins, al precipici, a la disbauxa; lo joc, que fa descristianisar, que fa sobre les cases arrunades créixer l’ortiga i la calcida; lo joc, que fa los parricides.

Gentils lectors, amb tot això me sabria greu que agafàsseu por: si lo monstre és fi, no és pas l’amo; i per aquell que vol lluitar hi ha sempre medi de vence’l.

Suposo que heu notat que he escrit descristianisar, i no descristianitzar, i m’hi jugo un pèsol que teniu pares o avis que diuen generalisar, desmoralisar, etcètera. Doncs si em permeteu fer-me el pedantet, us explico que la pronúncia amb la essa sonora era la més habitual al començament del segle XX, però Fabra pensava que el català, si no hagués tingut la interferència del castellà, hauria evolucionat cap a la pronúncia africada, de manera que va optar per fer-nos escriure tz i avall. Ho trobareu explicat breument en aquestes dues fitxes d’en Miquel Boronat (fitxa 1 i fitxa 2), i de manera més extensa en aquest article de l’August Rafanell. Fabra mateix també ho explica en una conversa molt aclaridora, però ja em perdonareu que l’he buscada com un boig i no l’he sabuda trobar.

Per cert, el llibre on surt aquest fragment és De Verdaguer a Ferrater, de Narcís Garolera, i quan tingui un moment en parlarem, perquè té un o dos articles molt i molt interessants sobre els correctors de Pla.