dilluns, 13 de maig de 2013

«Vull esmorzar petons», de Trinitat Gilbert

Ostres, perdoneu que no pengi gairebé res però últimament no tinc un moment. Va, vinga, us copio un trosset d’un llibre que ha sortit ara fa poc... És el típic de frases gracioses de la canalla; moment tendre i tal ;) Aquí l'enllaç amb les dades.

ARNAU, 10 anys; ARIADNA, 7 anys
—Mare, podem jugar a la Wii?
—Sí, però a la primera baralla us la trec.
—Pot ser a la tercera?

BLANCA, 4 anys
(Després d’haver jugat a fer voltes per un xiringuito)
—He jugat a fer voltes quadrades.

JÚLIA, 8 anys
—Si els Reis són els pares... llavors jo sóc la princesa, oi?

MARC, 4 anys
(Pel carrer passen dues musulmanes amb mocador al cap)
—Mira, mare! Dues castanyeres!

PAU, 2 anys
Mare: Quan tu estaves a la meva panxeta, jo menjava molt.
Pau: Un moment, mare. Vaig arribar a la teva panxa perquè te’m vas menjar?

ÈLIA, 3 anys
(Cridant al mig de la perruqueria)
—Mama, mama, aquesta senyora ve aquí que la pentinin perquè és molt lletja, oi?
(Aquesta frase és de ma neboda, i això no surt al llibre :p)


diumenge, 24 de març de 2013

Un article de Josep Pla

Per pura casualitat (bé, per pura casualitat per pura casualitat no, però ja en parlarem un altre dia) m’ha caigut a les mans un article de Pla del 1950, «Proliferació de les màquines de retratar», inclòs al volum «Articles amb cua» de les Obres completes, volum 31, pàgina 302. És una mena de sermó contra les modes, de tanta tradició en la nostra literatura, i diu: 


En aquesta temporada de la postguerra civil, [...] la proliferació de les màquines de retratar ha estat considerable. Una gran quantitat de coneguts posseeix una màquina d’aquestes i es dedica, sempre que pot, a fer fotografies, amoïnat de no poder-ne fer més, perquè la fal·lera és molt vasta i de gran intensitat.  El nombre de fotògrafs és considerable, creix sense parar. Cada dia n’hi ha més. Badeu un moment, i ja us han retratat. [...]
 
Com que tinc una certa experiència sobre aquestes escenes, he arribat a la conclusió que una gran part de les fotografies, nombrosíssimes, que es produeixen avui són no ja il·lusions de l’esperit del qui les produeix i moltes vegades del retratat, sinó pures i avorrídissimes maneres de passar el temps totalment ineptes, intranscendents, gratuïtes i d’una perfecta inutilitat. Purs moviments mecànics i inconscients. Està perfectament bé que en una família es vulgui conservar la forma humana del cunyat, de la senyora o de l’avi patern de la fillada. Aquestes persones foren tan bones, tan treballadores i humanes, que és absolutament normal que se’n vulgui tenir un record plàstic. Ara: si resulta que el retrat del cunyat de la senyora o el de l’avi de la casa és el del factor de l’estació o el del comptable de l’establiment comercial del costat, la fotografia no és més que un augment de la confusió que la vida d’avui comporta, sempre desagradable, i el fotògraf passa a ser un simple client vulgar i insignificant de l’enorme indústria de màquines fotogràfiques, accessoris i derivats de les fotografies. No són més que això: clients ineptes d’una tècnica que contribueix a fer passar l’estona d’una manera totalment absurda, desproveïda del més lleu sentit. [...] Quan hom pensa que tots aquests fotògrafs [...] haurien pogut aprendre a fer unes perfectes sardines a la brasa o un bon suquet de peix o un estofat perfumat amb una fulla de llor, n’hi ha per a quedar astorat. [...]

Vistes a través dels anys, les fotografies tenen un punt de grotesc tan fatal que val més projectar-hi un punt de caritat. L’aspecte que tenim, a cada moment, el que portem, el que transportem, l’ambient en què ens movem, és per a nosaltres evitern. Ens pensem que durarà sempre. Però, què és el que dura en aquest món? Només dura la transformació i el canvi —transformació i canvi que no podem imaginar. Passaran tres o quatre anys, i aquesta fotografia que avui ens sembla fascinadora i brillant ens semblarà d’una irrisorietat insuportable. El vestit, el barret, les sabates que portem, ens faran un efecte depriment. Jo era prim i esvelt i m’he tornat gras; vostè, que estava gras, avui és prim com un clau. [...] 

[...] De vegades jo obro un paper públic i hi trobo el meu retrat. També pot passar que un hi projecti la mirada. El moviment espontani i natural sembla indefectible. Consisteix a preguntar-se: qui és aquest imbècil? Llavors s’escau que la fotografia és la d’un mateix. Sí. No hi ha dubte possible. El retrat és el propi, el d’un mateix. [...]

De vegades, els diaris publiquen fotografies falses. De vegades el retrat d’un criminal és donat en forma d’un seminarista autèntic. Jo he vist en diaris molts fets com aquest, divertidíssims. La publicació de fotografies falses no se sol fer pas per malícia. No. Es produeix perquè no es disposa de la fotografia autèntica, i, com que no se’n disposa, cal utilitzar la primera que hom té a mà. Jo he vist el retrat de Livingstone —així ho deia l’escrit de sota la imatge— que era el retrat d’Edison. [...]

divendres, 22 de març de 2013

Últim dia a Edicions 62 (post sense interès)

Doncs sí, avui ha sigut l’últim dia que he passat per Edicions 62; a partir de la setmana que ve ja seran a l’edifici de Planeta. Tot ple de paquets, sense ordinadors a les taules, ambient relaxat en lloc de la saragata de sempre... feia una mica de mal al cor. Ja veurem què passa a partir de l’abril, de moment tot és incertesa (i per a un col·laborador extern més que per a ningú, perquè som com els marits cornuts, que no descobreixen el que passa fins que ja ho sap tot el poble).

En fi, que m’he posat una mica tou i me n’he anat a fer una volta amb el nano pel mercat de Sant Antoni, hem fet una cerveseta, ens hem lligat un parell de mares i hem comprat un peix la mar de maco que ens fotrem demà per dinar. I entre una cosa i l’altra m’he adonat que fa gairebé trenta anys que baixava al centre cada dia, o cada setmana: primer a l’escola, després a la universitat, i després a can 62. I he recordat la vegada que, amb quinze anys, vam anar una vintena de nois i noies de la classe a El Drapaire, a fer una cervesa, i no ens la van voler servir perquè érem menors, i vam demanar una ampolla d’aigua i vint gots i l’home ens va dir que o fotíem el camp o ens baldava a garrotades. El joc del duro a ca la Guarra, és clar, quan el Gòtic era territori comanxe. Les cerveses al PlayBoy i El Paso, que ens les servien tèbies perquè hi anàvem tan bon punt obrien el local, que a les nou havíem de ser a casa. Les senyores que et demanaven un cigarret i després et convidaven a casa —«está aquí al lado mismo»— per agrair-te’l, i nosaltres que ens posàvem vermells i no sabíem què contestar. La vegada que vam robar un cendrer de L’Antiquari. La vegada que la policia ens va escorcollar de dalt a baix perquè es casava l’Urdangarin o un d’aquests, i és clar, elàstics, samarreta estripada, cabells llargs... «estos son de la ETA». La vegada que passava un moment bastant fumut i un guàrdia civil jubilat em va agafar dels cabells —me’ls va estirar, de fet— i es va presentar al crit de «yo, de joven, te los habría cortado en medio de la calle», i després em va començar a contar la seva vida per explicar-me que a les penes punyalades i que tal dia farà un any. Els porrets amb l’U. darrere l’Ajuntament (aquest sí que era «de la ETA», bé, de Jarrai, però jo no ho sabia). El dia que l’U. es va enamorar d’una pepera sector «con Franco vivíamos mejor» i ens vam passar el vespre enfotent-nos-en. Els concerts dels primers BAM arran de mar, amb sis o set escenaris l’un al costat de l’altre tocant tothom alhora, amb pluja i tot, no com ara tot tan ben organitzat. La vegada que gairebé acabem a garrotades davant del Roca per unes faldilles. El Roca, és clar, amb el cambrer que feia trucs de màgia, i que ens ho aguantava tot. El Califòrnia, el Tarkus, el Gallegos. La vegada que la L. va tastar el primer peta i es va posar a riure i a cridar com una boja perquè tot el bar estigués puntualment informat que a ella la maria no li feia res. La vegada que l’E. es va enfilar en una taula i va recitar a ple pulmó «Els amants» d’Estellés (bé, això va passar a Gràcia, però hauria pogut passar al Gòtic). La vegada, a plaça Sant Jaume, que ens vam passar vint minuts mirant-nos als ulls. La vegada que vam sortir de festa amb l’amo del Pastís, i el cabró intentant lligar-se’m la nòvia («¿Que no te vas?» «¿No trabajas, mañana?»). La vegada que vam conèixer dues argentines que parlaven català al Karma, i nosaltres érem tres, i l’un per l’altre al final vam tornar tots cinc sols a casa. La vegada que vam conèixer un violinista de no sé quina orquestra europea que havia tornat una setmaneta a casa, i havia dut una noia a sopar, i després a fer una copa, i al final ens la vam endur nosaltres amb dues frases de manual. L’elegància amb què ho va encaixar, es nota que era violinista. Les borratxeres a Can Lluís. Les absentes a l’Almirall. Aquella nit de la Mercè que ens vam dedicar a anar Ferran amunt Ferran avall armats d’un martell de joguina, d’aquells que fan moc-moc, picant al cap de tots els motoristes que trobàvem. I la plaça del Dubte, que he descobert avui mateix.

En fi, que ja us he dit que era un post sense interès. Però en això hem passat la tarda.


dilluns, 4 de febrer de 2013

Quan els diccionaris ens fan equivocar... el cas del somriure ampli (o ample)

Bé, per ser justos hem de dir que no és que els diccionaris ens facin equivocar —no en aquest cas, com a mínim—, el que ens fa equivocar és la nostra ignorància. Vaja, tant se val, el cas és que en les traduccions és relativament freqüent trobar-se l’expressió «somriure ample/ampli» i jo mai no ho havia tocat (ni m’hi havia fixat, em sembla, de fet) fins que un bon dia, remenant el diccionari buscant vés a saber què, vaig anar a parar a l’entrada somriure, i un pèl més avall, a somriure d’orella a orella, que està definit com «somriure molt ampli»... i aquí ve quan l’espifiem. Per què ampli i no ample?, em vaig preguntar, suposo que perquè ampli, ara sí, em devia sonar malament. I me’n vaig anar a buscar les definicions de totes dues paraules, que teniu aquí i aquí. Me les vaig mirar i remirar i recontramirar, una vegada i una altra... Conclusió? Impossible saber si a somriure li escau ampli o ample o tots dos. Bé, de fet mirant les definicions sembla que li hagi d'escaure ample, per allò de «que té una amplària considerable», però el cas és que a la definició de somriure d’orella a orella la paraula que es feia servir era ampli... Ja la tenim armada. Dues definicions prou... mmmm... àmplies per fer-te dubtar, un diccionari que escriu «ampli» on la meva intuïció hauria escrit «ample» i un corrector massa cartesià per entendre que si totes dues definicions encaixen potser és que totes dues paraules són bones.

Bé, sigui com sigui us explico el resultat de tot plegat: com que el DGLC definia somriure d’orella a orella com «somriure molt ampli», jo em vaig agafar a aquesta definició com si fos la paraula de Déu i des d’aleshores em vaig dedicar a canviar alegrement tots els «somriures amples» que trobava, visca, visca! Fins que un bon dia traductor em va fer notar que potser m’ho havia pres massa a la valenta, tot plegat, i que m’estava dedicant a remenar amples que no tocaven... i jo vaig tornar a mirar-m’ho, i per més que consultava materials no en treia l’entrellat, i recordant-me de la mare de tots els lingüistes del món perquè no tenim un diccionari descriptiu, i... calla! Sí que tenim un diccionari descriptiu! Ets més burro que manat a fer, que diu mon pare. I vaig allí, i busco ampli, i trobo moltes accepcions que no m’interessen i una que sí: «Ampli: ample/5». I a «Ample/5»: «[Moviment]1 que descriu una trajectòria ampla. gest ~, moviment ~, somriure ~». I aquí et cau l’ànima als peus, i se t’encenen les galtes pensant en el munt d’«amples» perfectament correctes que has mutilat i penses que una vegada més t’has passat de llest. I fi del post, i perdó als traductors damnificats.


Aquí em teniu llegint una mica abans danar a dormir.



PD: Dic que l’expressió «somriure ampli/ample» me la solc trobar en traduccions perquè en originals catalans juraria que m’hi trobo més l’expressió «gran somriure» o «somriure d’orella a orella», que dit sigui de passada a mi m’agrada més... però després d’explicar el que acabo d’explicar suposo que el que m’agradi a mi o em deixi d’agradar és bastant igual xD

PD2: Per cert, redactant el post he descobert que la paraula cartesià en el sentit de ’capquadrat’ no surt als diccionaris normals, només al DDLC. No ho hauria dit mai, i he estat a punt de no escriure-la perquè no sortia al DGLC... justament en aquest post. Més burro que manat a fer, sí senyor.

dimecres, 16 de gener de 2013

Parant l'orella: "bisbe"

Bé, entre criatures, festes i feina tinc una mica abandonat el bloc, però juro i perjuro que a partir d’ara mirarem de trobar temps per actualitzar-lo amb una mica més de regularitat.

Avui, un breu apunt sobre una paraula que em va descobrir mon pare el dia de Reis. Mentre tenia en Biel als braços, i veient-lo així refetot i amb una papada que a qualsevol altra edat provocaria la prohibició immediata del tabac, el cafè, l’alcohol i el bon menjar, em va dir, amb la bavona caient-nos per la comissura dels llavis: «Saps com en diuen, dels nens així de grossos, a Faió i a Capçanes? Bisbes» —i aquí rialletes de tota la taula, és clar.

Cap diccionari, em sembla, no recull aquesta accepció, però l’Alcover-Moll n’inclou dues que m’han semblat curioses: «d) Esser bisbe: estar sense diners (Barcelona).—e) Fer bisbe algú: desposseir-lo de tot son haver (Barc.)».

Ah, i per cert, un bloc que vaig descobrir l’altre dia per si hi voleu pegar un cop d’ull: Un buidatge del Coromines.


diumenge, 4 de novembre de 2012

Parant l'orella: catalaner


Tots tenim dubtes d’aquells que fa molts anys que arrosseguem, i un dels meus era la paraula catalaner. Als setze o disset anys, un dia mon pare em va explicar que quan mon iaio era jove —això és als anys trenta— del camp de Tarragona en avall als catalanistes se’ls coneixia popularment com catalaners. A mi em va fer gràcia, i a partir d’aleshores cada vegada que em queia un diccionari a les mans el primer que feia era buscar la paraula, i cada vegada que parlava amb un iaio de la terra m’ho feia venir bé per fer sortir el «catalaner» a la conversa, a veure què; fins i tot, en la prehistòria d’Internet, vaig fer algun Google per mirar de trobar algun resultat interessant. Però no, la paraula no apareixia enlloc, ni semblava conèixer-la ningú, ni res de res, fins al punt que vaig pensar que mon pare m’havia pres el pèl, o que quan mon iaio l’hi havia explicat ell ho havia entès malament.

De mica en mica me’n vaig anar oblidant, fins que ahir a les cinc de la matinada, mentre li feia el superman al meu estimat fillet a veure si s’animava a aclucar els ulls deu minuts, vaig tornar a provar l’opció Google. I ara sí: apareix en un llibre de Porcel, Cada castell i totes les ombres, concretament aquí, i també surt en diverses pàgines dels blavers valencians. La incògnita, doncs, queda resolta, i jo he aconseguit respondre una de les grans preguntes de la meva vida. Ara només em falta esbrinar per què la sal s’agafa amb els dits i el sucre s’agafa amb cullera. Si teniu una resposta, ja ho sabeu...


«»



dimarts, 30 d’octubre de 2012

La invenció de la pintura



A Corint, una jove dama va inventar la pintura accidentalment quan, la vigília de la partida de l’amant, va projectar la seva ombra en un mur a la llum d’una espelma i en va seguir el contorn amb un carbonet. El moviment d’un traç per fixar una ombra. Una història d’amor entre un traç i una ombra.


Del Llibre d’absències d’Antoni Marí