Per pura casualitat (bé, per pura casualitat per pura casualitat no, però ja en parlarem un altre dia) m’ha caigut a les mans un article de Pla del 1950, «Proliferació de les màquines de retratar», inclòs al volum «Articles amb cua» de les Obres completes, volum 31, pàgina 302. És una mena de sermó contra les modes, de tanta tradició en la nostra literatura, i diu:
En aquesta temporada de la postguerra civil, [...] la proliferació de les màquines de retratar ha estat considerable. Una gran quantitat de coneguts posseeix una màquina d’aquestes i es dedica, sempre que pot, a fer fotografies, amoïnat de no poder-ne fer més, perquè la fal·lera és molt vasta i de gran intensitat. El nombre de fotògrafs és considerable, creix sense parar. Cada dia n’hi ha més. Badeu un moment, i ja us han retratat. [...]
Com que tinc una certa experiència sobre aquestes escenes, he arribat a la conclusió que una gran part de les fotografies, nombrosíssimes, que es produeixen avui són no ja il·lusions de l’esperit del qui les produeix i moltes vegades del retratat, sinó pures i avorrídissimes maneres de passar el temps totalment ineptes, intranscendents, gratuïtes i d’una perfecta inutilitat. Purs moviments mecànics i inconscients. Està perfectament bé que en una família es vulgui conservar la forma humana del cunyat, de la senyora o de l’avi patern de la fillada. Aquestes persones foren tan bones, tan treballadores i humanes, que és absolutament normal que se’n vulgui tenir un record plàstic. Ara: si resulta que el retrat del cunyat de la senyora o el de l’avi de la casa és el del factor de l’estació o el del comptable de l’establiment comercial del costat, la fotografia no és més que un augment de la confusió que la vida d’avui comporta, sempre desagradable, i el fotògraf passa a ser un simple client vulgar i insignificant de l’enorme indústria de màquines fotogràfiques, accessoris i derivats de les fotografies. No són més que això: clients ineptes d’una tècnica que contribueix a fer passar l’estona d’una manera totalment absurda, desproveïda del més lleu sentit. [...] Quan hom pensa que tots aquests fotògrafs [...] haurien pogut aprendre a fer unes perfectes sardines a la brasa o un bon suquet de peix o un estofat perfumat amb una fulla de llor, n’hi ha per a quedar astorat. [...]
Vistes a través dels anys, les fotografies tenen un punt de grotesc tan fatal que val més projectar-hi un punt de caritat. L’aspecte que tenim, a cada moment, el que portem, el que transportem, l’ambient en què ens movem, és per a nosaltres evitern. Ens pensem que durarà sempre. Però, què és el que dura en aquest món? Només dura la transformació i el canvi —transformació i canvi que no podem imaginar. Passaran tres o quatre anys, i aquesta fotografia que avui ens sembla fascinadora i brillant ens semblarà d’una irrisorietat insuportable. El vestit, el barret, les sabates que portem, ens faran un efecte depriment. Jo era prim i esvelt i m’he tornat gras; vostè, que estava gras, avui és prim com un clau. [...]
[...] De vegades jo obro un paper públic i hi trobo el meu retrat. També pot passar que un hi projecti la mirada. El moviment espontani i natural sembla indefectible. Consisteix a preguntar-se: qui és aquest imbècil? Llavors s’escau que la fotografia és la d’un mateix. Sí. No hi ha dubte possible. El retrat és el propi, el d’un mateix. [...]
De vegades, els diaris publiquen fotografies falses. De vegades el retrat d’un criminal és donat en forma d’un seminarista autèntic. Jo he vist en diaris molts fets com aquest, divertidíssims. La publicació de fotografies falses no se sol fer pas per malícia. No. Es produeix perquè no es disposa de la fotografia autèntica, i, com que no se’n disposa, cal utilitzar la primera que hom té a mà. Jo he vist el retrat de Livingstone —així ho deia l’escrit de sota la imatge— que era el retrat d’Edison. [...]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada