En fi, que m’he posat una mica tou i me n’he anat a fer una volta amb el nano pel mercat de Sant Antoni, hem fet una cerveseta, ens hem lligat un parell de mares i hem comprat un peix la mar de maco que ens fotrem demà per dinar. I entre una cosa i l’altra m’he adonat que fa gairebé trenta anys que baixava al centre cada dia, o cada setmana: primer a l’escola, després a la universitat, i després a can 62. I he recordat la vegada que, amb quinze anys, vam anar una vintena de nois i noies de la classe a El Drapaire, a fer una cervesa, i no ens la van voler servir perquè érem menors, i vam demanar una ampolla d’aigua i vint gots i l’home ens va dir que o fotíem el camp o ens baldava a garrotades. El joc del duro a ca la Guarra, és clar, quan el Gòtic era territori comanxe. Les cerveses al PlayBoy i El Paso, que ens les servien tèbies perquè hi anàvem tan bon punt obrien el local, que a les nou havíem de ser a casa. Les senyores que et demanaven un cigarret i després et convidaven a casa —«está aquí al lado mismo»— per agrair-te’l, i nosaltres que ens posàvem vermells i no sabíem què contestar. La vegada que vam robar un cendrer de L’Antiquari. La vegada que la policia ens va escorcollar de dalt a baix perquè es casava l’Urdangarin o un d’aquests, i és clar, elàstics, samarreta estripada, cabells llargs... «estos son de la ETA». La vegada que passava un moment bastant fumut i un guàrdia civil jubilat em va agafar dels cabells —me’ls va estirar, de fet— i es va presentar al crit de «yo, de joven, te los habría cortado en medio de la calle», i després em va començar a contar la seva vida per explicar-me que a les penes punyalades i que tal dia farà un any. Els porrets amb l’U. darrere l’Ajuntament (aquest sí que era «de la ETA», bé, de Jarrai, però jo no ho sabia). El dia que l’U. es va enamorar d’una pepera sector «con Franco vivíamos mejor» i ens vam passar el vespre enfotent-nos-en. Els concerts dels primers BAM arran de mar, amb sis o set escenaris l’un al costat de l’altre tocant tothom alhora, amb pluja i tot, no com ara tot tan ben organitzat. La vegada que gairebé acabem a garrotades davant del Roca per unes faldilles. El Roca, és clar, amb el cambrer que feia trucs de màgia, i que ens ho aguantava tot. El Califòrnia, el Tarkus, el Gallegos. La vegada que la L. va tastar el primer peta i es va posar a riure i a cridar com una boja perquè tot el bar estigués puntualment informat que a ella la maria no li feia res. La vegada que l’E. es va enfilar en una taula i va recitar a ple pulmó «Els amants» d’Estellés (bé, això va passar a Gràcia, però hauria pogut passar al Gòtic). La vegada, a plaça Sant Jaume, que ens vam passar vint minuts mirant-nos als ulls. La vegada que vam sortir de festa amb l’amo del Pastís, i el cabró intentant lligar-se’m la nòvia («¿Que no te vas?» «¿No trabajas, mañana?»). La vegada que vam conèixer dues argentines que parlaven català al Karma, i nosaltres érem tres, i l’un per l’altre al final vam tornar tots cinc sols a casa. La vegada que vam conèixer un violinista de no sé quina orquestra europea que havia tornat una setmaneta a casa, i havia dut una noia a sopar, i després a fer una copa, i al final ens la vam endur nosaltres amb dues frases de manual. L’elegància amb què ho va encaixar, es nota que era violinista. Les borratxeres a Can Lluís. Les absentes a l’Almirall. Aquella nit de la Mercè que ens vam dedicar a anar Ferran amunt Ferran avall armats d’un martell de joguina, d’aquells que fan moc-moc, picant al cap de tots els motoristes que trobàvem. I la plaça del Dubte, que he descobert avui mateix.
En fi, que ja us he dit que era un post sense interès. Però en això hem passat la tarda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada