Bé, no sé per què dic «de la temporada» si el llibre és del 2008, i, per cert, no sé si se’n devien vendre gaires perquè en vaig trobar una pila d’exemplars en una llibreria de vell a 1,95... En fi, prou rotllos i anem al gra.
El títol crida l’atenció, és clar, i veus que l’autor és en Lakoff i el nom et sona però no saps de què i obres i mires la solapa i t’hi trobes: «George Lakoff és catedràtic de Lingüística a la Universitat de Berkeley, Califòrnia, i un dels lingüistes americans amb més prestigi arreu del món», doncs quan et trobes això t’ho penses un moment i decideixes que per dos euros no t’arruïnes, i arribes a casa, et poses un vermutet amb gel i olives i patates, com un rei, i comences a llegir: «Primera lliçó de marcs: com es pot recuperar el discurs públic». Aquest és el capítol més interessant. Tracta de com dirigir el debat de manera que es parli dels temes que a tu t’interessen i de la manera que a tu t’interessa —d’aquí ve el títol del llibre: si li demanes a algú que no pensi en un elefant, inevitablement hi pensarà; si li dius a algú que en Montilla (o en Mas, o qui sigui) no va ser/és tan mal president estàs assumint que de fet va ser/és justet—. Després d’això, Lakoff parla dels dos models que guien la política americana: el del pare nodridor (el dels demòcrates, que és comprensiu, constructiu, mira de superar els problemes amb el diàleg i buscant una entesa) i el del pare estricte (el dels republicans: sever, autoritari, poc obert a la negociació).
I ja està. Aquí s’acaba el llibre. Tota la resta, de la pàgina 55 a la 156, és, grosso modo, matisacions, puntualitzacions, ampliacions i exemples —sobretot exemples— del que s’acaba de dir. Al capítol 2, que parla de la victòria de Schwarzenneger a les eleccions de Califòrnia, encara hi vaig trobar una certa gràcia, perquè s’hi aplica molt didàcticament la teoria que s’acaba d’explicar, i a més és breu i passa ràpid, però els capítols 3, 4, 5 i 6 (sobre el matrimoni homosexual, l’11-S i la guerra de l’Iraq) em van semblar reiteratius; potser un americà en llegir-ho pensa que Lakoff té molta raó i que ja era hora que algú alcés la veu, però des d’un punt de vista català... home, potser no calia tant de detall, amb un resumet ja hauríem fet (i si haguessin substituït aquests articles per altres de dedicats a la política catalana —des de les captacions temporals d’aigua fins als múltiples equilibris dialèctics sobre el pacte fiscal— ja hauria sigut la bomba, tot i que no sé fins a quin punt es poden fer aquestes coses).
Després d’aquests capítols ve la segona part del llibre, «De la teoria a l’acció», i em sembla que si us poso els títols de cada capítol ja us en fareu una idea: «Allò que vol la dreta», «Allò que uneix els progressistes», «Les preguntes més freqüents» i «Com cal respondre als conservadors». És una part més programàtica, que a mi em va interessar d’aquella manera; potser a un polític professional li agradaria més, però a mi em va fer una mica l’efecte de ser un argumentari per a dummies.
I aquí s’acaba l’article. He dubtat molt a l’hora d’escriure aquest apunt, perquè un dels perills de tenir un bloc és acabar convertint-te en opinador de barra de bar i no és el que voldria fer jo, i a més Viena sol fer una bona feina (per exemple, acaben de publicar un llibre sobre Fukushima que a priori té bona pinta, un altre amb entrevistes del programa Singulars i un altre de l’antic director de Caixa de Catalunya sobre l’enrenou en què estem ficats). El cas, però, és que amb llibres d’aquests m’hi he trobat més d’una vegada: prometen molt, tenen un primer o un segon capítol molt dignes i després es perden en consideracions que poden tenir interès per a un lector americà, però que per al lector d’aquí es fan carregoses. No sé fins a quin punt els editors poden comprar mitjos llibres o es veuen obligats a comprar-los i editar-los sencers (em sembla que la cosa deu ser aquesta), però des del punt de vista del lector trobar-te un llibre que podria ser interessant i que s’acaba perdent en el localisme... destrempa bastant, a l’hora de comprar el següent llibre t’hi penses dues vegades.
I per cert, parlant de tot m’he enredat i no he discutit Lakoff, que em sembla que es podria fer: la seva teoria funciona molt bé quan funciona, però i quan no funciona? Perdoneu que no m’hi allargui, però és que són les tres del matí i estic rebentat. Només apunto que a vegades els lingüistes ens passem donant massa importància a la llengua... ja en parlarem més endavant, perquè és una ceba meva i segur que hi tornem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada