Deu anys a Edicions 62

Aquests dies s’està parlant molt dels cinquanta anys d’Edicions 62,  i Déu n’hi do el ressò que ha tingut. Jo no hi puc afegir gaire, però com que a la tardor farà deu anys que hi col·laboro i fa poc que he corregit el meu llibre número 300 per a la casa (l’últim de John Verdon, que sortirà d’aquí a molt poc), doncs us explico la meva batalleta.

Quan vaig entrar a la facultat l’objectiu era clar: treballar a Edicions 62. De seguida vaig descobrir que la casa oferia una beca als estudiants d’últim any de carrera, i quan vaig arribar a quart em va faltar temps per demanar-la. Em van citar un dilluns a les vuit del matí, a l’edifici de Peu de la Creu, i allà m’esperava una noia que rondava la trentena que no sé què em va preguntar però sí que recordo que vaig sortir de la casa amb la sensació d'haver fet el més absolut dels ridículs. És la pitjor entrevista que he fet mai, amb diferència, i òbviament no em van agafar. 

Van passar un parell d’anys, vaig agafar una certa experiència com a corrector i ho vaig intentar de nou. Els vaig enviar el currículum, em van trucar, vaig tornar a Peu de la Creu (ara a una hora més decent) i em van fer una petita prova: tres o quatre pàgines d’una novel·la que no s’havia de tocar gaire i una pàgina de l’enciclopèdia Larousse on hi havia de tot i força. Em sembla que em vaig defensar amb dignitat, vam quedar que si me n’havia sortit ja m’avisarien i van passar una setmana, dues, tres, i jo mossegant-me les ungles. Un bon dia, parlant-ne amb una companya correctora que els havia fet alguna feineta, la noia em va insistir que truqués per veure què en pensaven i a veure si em queia alguna cosa. A mi em feia molta vergonya, però mira, finalment m’hi vaig decidir: vaig marcar i... «UNA MICA DE PACIÈNCIA, QUAN ET NECESSITEM JA ET TRUCAREM!». Em vaig posar de tots els colors, quina bronca em va caure! La part bona és que la meva companya em va veure tan fumut que em va convidar a una cervesa, la part dolenta és que vaig descobrir que tenia nòvio.

I després d’això ja me’n vaig oblidar, vaig pensar que el meu camí no passava per 62 i que m’hauria de buscar la vida en una altra banda. Vaig entrar a treballar al DOGC, vaig començar a col·laborar amb Vicens Vives i em vaig dedicar a estalviar de mala manera per canviar de pis. Fins que un dia em va trucar en Francesc Vallverdú en persona per encarregar-me una coseta. Jo el vaig anar a veure tot emocionat (m’ha trucat en Vallverdú!) i em vaig prendre com tot un repte la feina de picar-li un petit manuscrit que recollia una intervenció que havia fet en no sé quin congrés. Hi havia tres o quatre erradetes (totes de puntuació, em sembla), i, una mica acollonit, vaig aprofitar per corregir-les-hi i quan ens vam tornar a veure per dur-li el disquet l’hi vaig fer notar mirant de no ficar la pota i que l’home se m'enfadés. Ell em va dir que «naturalment, a tots se’ns escapen coses, moltes gràcies», i aleshores em va començar a xerrar sobre el contingut de la conferència (el llenguatge popular dels nanos del Poble Sec dels cinquanta, amb paraules del caló, etcètera), jo li vaig fer cara de bon nen, ell va interpretar que el que m’explicava no m’interessava i la cosa va quedar aquí: adéu adéu. I jo vaig sortir de 62 amb el cor encongit, maleint la meva capacitat de quedar malament en les entrevistes. En fi... no sé si se’m va ofendre, perquè no vam parlar mai més, però el cas és que al cap de dues o tres setmanes em trucava la Montse Rodés, la poeta, i m’encarregava el meu primer llibre per a Edicions 62. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

(Per cert, en Vallverdú en tot moment em va deixar molt clar que només m’havia trucat per una necessitat puntual, que m’encarregava aquella feina però no confiés que me’n donés cap altra i em va insistir molt que li dugués la factura, tot i que jo l’hi hauria fet ben gustosament de franc, i probablement ell ho sabia. Potser és una ximpleria, però en aquell moment, que jo era molt pardalet, li vaig agrair que m’ho deixés tot tan clar d’entrada —i que em pagués, que no tenia un duro.)

Més info:
En un dels reportatges que han sortit aquests dies he descobert que 62 té un servei d’impressió per encàrrec: www.ipe62.cat. I jo que no en tenia ni idea!
Bernat Puigtobella també explica la seva batalleta a Núvol.com (però que consti —puntualitzo amb el dit alçat— que jo ja tenia aquest apunt al cap abans de llegir-lo :-p)