Cent anys del naixement de Tísner

Avui, 28 de maig, fa cent anys que va néixer Avel·lí Artís i Gener, Tísner. La meva relació professional amb ell és perfectament obviable: fa uns anys vaig corregir la seva traducció de Cent anys de solitud, recuperada per Belacqva (un d’aquells llibres que no en pots tocar res perquè l’autor ja és mort i és clar), i el dia que es va morir, un diumenge, jo feia de becari a Catalunya Ràdio i recordo les corredisses dels periodistes per trobar algú que els en pogués donar un tall de veu. La cosa es va resoldre, em sembla, amb declaracions d’en Màrius Serra i d’en Bru de Sala.

El primer record que tinc de Tísner és quan col·laborava a La caixa sàvia,

un programa concurs de Salvador Alsius sobre llibres que a casa miràvem en família. Del programa no en tinc cap record concret, només quan al final sortia un senyor gros i vell amb un ull de pirata que parlava de manera afable i que a mon pare li agradava molt (aquí en teniu unes imatges, a partir del minut 2.11). Més endavant, furetejant per la biblioteca de casa, vaig trobar Paraules d’Opòton el vell, probablement el seu llibre més conegut i que vaig devorar sorprès pel plantejament, i L'enquesta del Canal 4, que, si no recordo malament, explica com una cèl·lula de la resistència intenta fer caure la seu del Canal 4, símbol de la dictadura d’un país imaginari. Llegit en plena «època terrorista», el llibre em va apassionar. Més endavant li va tocar el torn a la seva traducció d’A sang freda, que em va descobrir tota una altra manera d'escriure i em sembla que va matar definitivament la meva admiració per la literatura abstrusa i per la mania de fer servir verm en lloc de cuc, com em retreia la meva estimada L. I finalment em vaig llegir Els gossos d’Acteó, un llibre del qual, així en fred, només recordo una frase —«Fem-ho bé que malament ja hi surt»— i la convicció que el meu coneixement del món clàssic era miserable (aquí teniu una miniexplicació del mite).