Avui, 28 de maig, fa cent anys que va néixer Avel·lí Artís i Gener, Tísner. La meva relació professional amb ell és perfectament obviable: fa uns anys vaig corregir la seva traducció de Cent anys de solitud, recuperada per Belacqva (un d’aquells llibres que no en pots tocar res perquè l’autor ja és mort i és clar), i el dia que es va morir, un diumenge, jo feia de becari a Catalunya Ràdio i recordo les corredisses dels periodistes per trobar algú que els en pogués donar un tall de veu. La cosa es va resoldre, em sembla, amb declaracions d’en Màrius Serra i d’en Bru de Sala.
El primer record que tinc de Tísner és quan col·laborava a La caixa sàvia,
un programa concurs de Salvador Alsius sobre llibres que a casa miràvem en família. Del programa no en tinc cap record concret, només quan al final sortia un senyor gros i vell amb un ull de pirata que parlava de manera afable i que a mon pare li agradava molt (aquí en teniu unes imatges, a partir del minut 2.11). Més endavant, furetejant per la biblioteca de casa, vaig trobar Paraules d’Opòton el vell, probablement el seu llibre més conegut i que vaig devorar sorprès pel plantejament, i L'enquesta del Canal 4, que, si no recordo malament, explica com una cèl·lula de la resistència intenta fer caure la seu del Canal 4, símbol de la dictadura d’un país imaginari. Llegit en plena «època terrorista», el llibre em va apassionar. Més endavant li va tocar el torn a la seva traducció d’A sang freda, que em va descobrir tota una altra manera d'escriure i em sembla que va matar definitivament la meva admiració per la literatura abstrusa i per la mania de fer servir verm en lloc de cuc, com em retreia la meva estimada L. I finalment em vaig llegir Els gossos d’Acteó, un llibre del qual, així en fred, només recordo una frase —«Fem-ho bé que malament ja hi surt»— i la convicció que el meu coneixement del món clàssic era miserable (aquí teniu una miniexplicació del mite).
Bé, doncs, després de donar-hi voltes molt de temps, una conversa amb en Ferran Ràfols aquest Sant Jordi em va animar a obrir el bloc. Ja veurem com va... som-hi!
Comencem amb un llibre publicat per Angle Editorial ara fa uns mesos i que em fa l’efecte que ha passat bastant de puntetes per les llibreries, tot i que jo no segueixo gaire aquestes coses. Ara diuen que en Bertolucci n’ha rodat una pel·lícula, la primera que fa en deu anys, o sigui que tard o d’hora se'n parlarà... esperem-ho.
La veritat és que a les primeres pàgines el llibre em va fer patir una mica. El nom de l’Ammaniti em sonava d’algun dels títols que ha publicat en català (Com Déu mana, Que comenci la festa...), però mai no havíem tingut el plaer de coneixe’ns, i quan em van encarregar la feina me’n vaig alegrar, perquè és d’aquells autors que em despertaven una certa curiositat però que probablement mai no hauria fet el pas de llegir-me’l per mi mateix. A les primeres pàgines, dic, em van saltar tots els llums d’alarma, perquè semblava el típic llibre sobre les aventures i desventures d’un adolescent sense amics... ben escrit, amb la seva gràcia, però ai. La cosa s’anima amb l’aparició de la germanastra del noi, que arrossega una bona colla de problemes i que dóna una mica de vida a un llibre que apuntava a poca cosa, i després, al final... és difícil que un llibre et provoqui una esgarrifança mentre estàs treballant, però el cas és que aquest que me la va provocar.
Val a dir que a aquesta esgarrifança hi va ajudar molt la traducció de Joan Casas, que em va facilitar molt la feina (no tinc el gust de coneixe’l, però em sembla que és aquest senyor). Una cosa que li preguntaré si mai tinc ocasió de veure’l és si sap per què el títol es va transformar en Tu i jo, en lloc del Io e te original... En anglès s’ha traduït com Me and you; en francès, com Moi et toi; en portuguès, com Eu e tu; en castellà, com Tú y yo... mmm. En fi, aquestes coses a vegades passen.
I au, doncs, amb aquesta petita ressenya declaro inaugurat el bloc.
Info addicional:
128 pàgines i 14,90 eurets
L'enllaç a la pàgina del llibre en català.
El web de míster Ammaniti.
Biografia de Niccolò Ammaniti a la Viquipèdia. Ahir va sortir aquesta entrevista a Niccolò Ammaniti a l’Ara. Compte, que explica alguna cosa de l’argument :(
Moment emotiu! Ordenant paperassa per casa he trobat el primer llibre que vaig corregir com a free lance. Abans havia treballat en diferents empreses, però aquesta va ser la primera vegada que vaig tenir a les mans unes galerades com Déu mana. Feia poc que havia marxat de casa mons pares i encara no tenia ni taula, de manera que el vaig acabar corregint sobre el llit (de matrimoni), equipat amb un matalàs nou de trinca que em va durar fins fa ben poc. Un mal d’esquena! Va ser això el que em va decidir a comprar una taula (de fet en vaig comprar tres aprofitant no sé quina oferta, però ara no toca).
El llibre servia de prova per veure si em fitxaven, i lingüísticament estava prou bé, però hi havia un fotimer d’errades a les capçaleres, a l’índex, en l’aplicació d'estils... Vaja, tot allò que no et sols trobar, doncs tot concentrat en un sol llibre. Però a part d’això no recordo que em provoqués cap dificultat especial, i fins i tot recordo que me’l vaig ventilar bastant ràpid, malgrat que vaig comprovar toooootes les paraules mil vegades, vaig repassar una i altra vegada les particions sil·làbiques, vaig omplir els papers d’anotacions amb llapis, vaig recorregir alguns dels contes més conflictius... Ai, que no ho he dit: el llibre eren els Contes complets de Beatrix Potter, publicat per Rosa dels Vents, i em sembla que encara es troba a les llibreries :)
Ara que s’estrena una nova pel·lícula de Tim Burton (aquí teniu la crítica que en fan a Time Out), escric un apunt ràpid per recordar que en català tenim dos llibres seus: La trista mort del noi ostra, vint-i-tres històries a l’estil Burton (aquí un petit comentari), i Burton per Burton, una entrevista en profunditat a l’autor de Big Fish que en repassa la vida i miracles des que era un nano.
En el mateix estil, un pèl més macabre, Angle també ha publicat tres títols d’Edward Gorey, un autor de culte als Estats Units: La colla mata-degolla, el més conegut (The Gashlycrumb Tinies, que podeu veure en anglès al Youtube), L’arpa sense encordar i L’hoste incert.
Una mica més d'info:
Salisbury, Mark. Burton per Burton. Angle Editorial, Manresa, 2009. 350 pàgines i 25 euros.
Burton, Tim, La trista mort del noi ostra. Angle Editorial, Manresa, 2009. 144 pàgines i 12,50 euros.
Gorey, Edward, La colla mata-degolla. Angle Editorial, Manresa, 2008. 32 pàgines i 9,90 euros.
Gorey, Edward, L'arpa sense encordar. Angle Editorial, Manresa, 2009. 70 pàgines i 11,90 euros.
L’acció humana és un dels llibres més interessants que he fet en els darrers temps, i a més (miracle!) hi vaig poder treballar amb tota la calma del món mundial, sense patir gaire ni per terminis ni per quartos. És obra de Ludwig von Mises, un dels membres més influents de l’escola austríaca d’economia —o sigui, un dels referents dels neoliberals que campen per aquests mons de Déu.
El llibre té dues gràcies. La primera, la més evident per a un filòleg, és aquell estil tan elegant de la literatura germànica d’entreguerres (el llibre és del 49, però Mises en aquell moment ja apunta a vellet venerable), que permet fer una exposició clara i amena d’un tema a priori complex, si més no per a un llec en la matèria. Em van semblar particularment entranyables les constants al·lusions al geni creador, que avui no són moneda corrent.
La segona és la capacitat de l’autor de resumir en un miler llarg de pàgines un tema complex, la manera com influeix l’acció humana en l’economia, en un text que permet acostar-se fàcilment a les bases ideològiques de l’economia neoliberal. Aquí ens hi podríem allargar molt i ja em perdonareu que no ho faci, perquè d’una banda ens estendríem més del que cal, i de l’altra això només vol ser un petit apunt sobre el llibre (intentaré tornar a parlar-ne més endavant). El que sí que vull remarcar és una cosa que em va quedar gravada a foc, perquè l’hem estat veient molt aquests darrers anys: quan parla de l’economia de lliure mercat, entre moltes altres consideracions, Mises alerta sobre el poder dels gerents, el que avui en diríem alts directius (capítol 15, apartat 10). El perill, explica, és que, com que el gerent participa en els beneficis i no en les pèrdues, prengui més riscos dels raonables encegat per la possibilitat d’aconseguir uns guanys més elevats. I ja sabem com acaba la cosa: si tot va bé, se’n surt amb les butxaques plenes, i si va malament els qui s’arruïnen són els altres... A algú li sona?
Ja he dit que ara mateix no em veig amb cor de fer-ne un resumet d’extensió raonable, miraré de posar-m’hi un altre dia si el temps m’ho permet. Ara, sí que apunto altres temes que apareixen a L’acció humana i que no t’esperaries trobar en un llibre d’economia actual, com ara la crítica als models econòmics socialista i nacionalsocialista (que avui sonen una mica desfasades, perquè aquests models fa molt que no s’apliquen), la condemna de la guerra i de l’esclavisme com a elements ineficients des del punt de vista econòmic (de l’esclavisme també, senyor Rajoy) o les referències al geni creador ja esmentades; també sorprenen, a la primera part del llibre, totes les consideracions de tipus més aviat filosòfic sobre la praxeologia (o ciència de l’acció humana) i la catalàctica (ciència de l’intercanvi o com els mercats fixen els preus), que potser són la part més prescindible de tot plegat, amb molta palla i poca teca. Més endavant ja es troben els temes típics i tòpics d’un llibre d’aquesta mena: el mercat, els preus, com funciona l’intercanvi, l’interès, l’expansió creditícia, feina i salari, els problemes de l’intervencionisme... Aquesta edició es tanca amb un petit article del mateix Mises, «Crítica del raonament de Böhm-Bawerk en defensa de la seva teoria de la preferència temporal», un glossari de termes i un índex de conceptes.
Jo no dic res :-p
En fi, que si mai teniu interès a saber d’on treuen el seu argumentari els neoliberals, aquí l’hi trobareu tot, o bona part. La teoria té coherència i sembla prou assenyada i raonable, ningú no diu que no, però em fa l’efecte que els seus successors només n’han agafat la part que els interessa (em remeto de nou al paper que Mises assigna als directius, que ningú no li fa gaire cas). I em sembla que peca d’un problema que tenen moltes teories: sobre el paper funcionen, però el problema és que l’han d’aplicar persones concretes, i pensar que les persones concretes no tenen interessos ocults, que no es deixen encegar per la riquesa i el poder, que no es deixen corrompre o simplement que no s’equivoquen tot i actuar amb la màxima bona fe possible és anar amb el lliri a la mà. Una lectura interessant i formativa, que no es fa en una tarda però que us permetrà entendre què pensen i d’on beuen bona part dels economistes que van impartint doctrina per teles, ràdios, diaris, blocs, fòrums, etcètera. A veure si m’hi animo i us faig una miniguia de lectura per poder-se’l llegir en poques tardes ;)
Una mica més d’info:
1.520 pàgines i 75 eurets Pàgina del llibre a l’editorial Columna
Web de l’Institut Instituto Mises de Barcelona
Entrevista a Joan Torras, promotor de l’edició catalana del llibre
Avui, 28 de maig, fa cent anys que va néixer Avel·lí Artís i Gener, Tísner. La meva relació professional amb ell és perfectament obviable: fa uns anys vaig corregir la seva traducció de Cent anys de solitud, recuperada per Belacqva (un d’aquells llibres que no en pots tocar res perquè l’autor ja és mort i és clar), i el dia que es va morir, un diumenge, jo feia de becari a Catalunya Ràdio i recordo les corredisses dels periodistes per trobar algú que els en pogués donar un tall de veu. La cosa es va resoldre, em sembla, amb declaracions d’en Màrius Serra i d’en Bru de Sala.
