"Fèlix Millet, el gran impostor", de Jordi Panyella

L’altre dia que van tancar l’Ausàs a la presó em va venir al cap un llibre que vaig corregir fa uns mesos: Fèlix Millet, el gran impostor, de Jordi Panyella, que va tenir un ressò mediàtic notable, com podeu comprovar a la pàgina que li dedica l’editorial, però que em fa l’efecte que no va vendre tant com era d’esperar: parlant-ne amb els amics molts no sabien ni que s’havia editat, i donant un cop d’ull a les llistes de més venuts només l’hi vaig veure tres o quatre —cinc?— setmanes. No deixa d’estranyar-me, perquè jo el vaig corregir tot emocionat pensant que feia un dels èxits de la temporada, i a més em vaig currar un índex de noms la mar de xulo, però en fi, valtros us ho perdeu...

La veritat és que el llibre no fa cap revelació que hagi de capgirar el cas de dalt a baix, però sí que explica amb pèls i senyals tot el que se sap —i es pot explicar— de l’entramat que es van muntar Millet i Montull: implicacions polítiques —sense fer-hi sang—, relació amb els treballadors del Palau, vida personal, vida familiar, relació amb el Barça... Hi ha anècdotes curioses, com la dels ascensors de la Ciutat de la Justícia o la de la foto del pàrquing, Mourinho style; revelacions sorprenents, com la de l’«esmena del Palau» que cada any s’introduïa als pressupostos generals de l’Estat o la relació amb Aznar, i d’altres d’aquelles que emprenyen, com quan descobrim la manera com es va arreglar la finqueta de l’Ametlla del Vallès... de tot, explicat amb el bon ofici d’un periodista que sap presentar de manera entenedora la complexitat del cas i del personatge esquitxant la narració d’anècdotes que la fan de bon llegir (és allò que un periodista em va dir una vegada que es deia IH. «IH?», vaig haver de preguntar-li, amb cara de ximple. «Interès humà, xiquet»).

Jordi Montull camí del cotxe

Dos petits retrets, però, i espero que els de l’editorial no em matin: sí que en diversos moments la narració agafa un bon ritme i atrapa el lector, però en d’altres s’introdueix alguna digressió no del tot necessària, especialment alguna consideració sobre el futur del periodisme o algun judici moral sobre els autors del cas (que d’acord que en Millet i en Montull són uns bandarres, però potser no cal repetir-ho tant). I el segon no sé si és un retret o què, però et quedes amb la impressió que en algun moment el periodista es mossega la llengua. És coherent amb el plantejament del llibre, més descriptiu que interpretatiu, i també s’ha de tenir en compte que és un cas encara sota judici, i que té tantes ramificacions que com qui diu se’n podria escriure una enciclopèdia, però et quedes amb ganes d’una miqueta més, ves. A veure si n’hi ha segona part quan el jutge dicti sentència.

I per acabar, un interrogant que es va dibuixant al llarg del llibre: segons com, en Millet va ser un «bon» gestor del Palau, en el sentit que va modernitzar la institució, la va fer créixer, etcètera. En certa manera, doncs, es podria considerar que el que va robar s’ho va «guanyar»: en Millet va aconseguir que el Palau rebés molts, però molts diners, i Millet considerava que com a premi per la bona feina es mereixia el seu trosset de pastís... Sí, ja ho sé, el que acabo de dir és de pedrada directa al cap, però mira, hi rumio hi rumio i... dubto. Deu ser que sóc un corrupte en potència :-p