Un article de Josep Pla

Per pura casualitat (bé, per pura casualitat per pura casualitat no, però ja en parlarem un altre dia) m’ha caigut a les mans un article de Pla del 1950, «Proliferació de les màquines de retratar», inclòs al volum «Articles amb cua» de les Obres completes, volum 31, pàgina 302. És una mena de sermó contra les modes, de tanta tradició en la nostra literatura, i diu: 


En aquesta temporada de la postguerra civil, [...] la proliferació de les màquines de retratar ha estat considerable. Una gran quantitat de coneguts posseeix una màquina d’aquestes i es dedica, sempre que pot, a fer fotografies, amoïnat de no poder-ne fer més, perquè la fal·lera és molt vasta i de gran intensitat.  El nombre de fotògrafs és considerable, creix sense parar. Cada dia n’hi ha més. Badeu un moment, i ja us han retratat. [...]
 
Com que tinc una certa experiència sobre aquestes escenes, he arribat a la conclusió que una gran part de les fotografies, nombrosíssimes, que es produeixen avui són no ja il·lusions de l’esperit del qui les produeix i moltes vegades del retratat, sinó pures i avorrídissimes maneres de passar el temps totalment ineptes, intranscendents, gratuïtes i d’una perfecta inutilitat. Purs moviments mecànics i inconscients. Està perfectament bé que en una família es vulgui conservar la forma humana del cunyat, de la senyora o de l’avi patern de la fillada. Aquestes persones foren tan bones, tan treballadores i humanes, que és absolutament normal que se’n vulgui tenir un record plàstic. Ara: si resulta que el retrat del cunyat de la senyora o el de l’avi de la casa és el del factor de l’estació o el del comptable de l’establiment comercial del costat, la fotografia no és més que un augment de la confusió que la vida d’avui comporta, sempre desagradable, i el fotògraf passa a ser un simple client vulgar i insignificant de l’enorme indústria de màquines fotogràfiques, accessoris i derivats de les fotografies. No són més que això: clients ineptes d’una tècnica que contribueix a fer passar l’estona d’una manera totalment absurda, desproveïda del més lleu sentit. [...] Quan hom pensa que tots aquests fotògrafs [...] haurien pogut aprendre a fer unes perfectes sardines a la brasa o un bon suquet de peix o un estofat perfumat amb una fulla de llor, n’hi ha per a quedar astorat. [...]

Vistes a través dels anys, les fotografies tenen un punt de grotesc tan fatal que val més projectar-hi un punt de caritat. L’aspecte que tenim, a cada moment, el que portem, el que transportem, l’ambient en què ens movem, és per a nosaltres evitern. Ens pensem que durarà sempre. Però, què és el que dura en aquest món? Només dura la transformació i el canvi —transformació i canvi que no podem imaginar. Passaran tres o quatre anys, i aquesta fotografia que avui ens sembla fascinadora i brillant ens semblarà d’una irrisorietat insuportable. El vestit, el barret, les sabates que portem, ens faran un efecte depriment. Jo era prim i esvelt i m’he tornat gras; vostè, que estava gras, avui és prim com un clau. [...] 

[...] De vegades jo obro un paper públic i hi trobo el meu retrat. També pot passar que un hi projecti la mirada. El moviment espontani i natural sembla indefectible. Consisteix a preguntar-se: qui és aquest imbècil? Llavors s’escau que la fotografia és la d’un mateix. Sí. No hi ha dubte possible. El retrat és el propi, el d’un mateix. [...]

De vegades, els diaris publiquen fotografies falses. De vegades el retrat d’un criminal és donat en forma d’un seminarista autèntic. Jo he vist en diaris molts fets com aquest, divertidíssims. La publicació de fotografies falses no se sol fer pas per malícia. No. Es produeix perquè no es disposa de la fotografia autèntica, i, com que no se’n disposa, cal utilitzar la primera que hom té a mà. Jo he vist el retrat de Livingstone —així ho deia l’escrit de sota la imatge— que era el retrat d’Edison. [...]

Últim dia a Edicions 62 (post sense interès)

Doncs sí, avui ha sigut l’últim dia que he passat per Edicions 62; a partir de la setmana que ve ja seran a l’edifici de Planeta. Tot ple de paquets, sense ordinadors a les taules, ambient relaxat en lloc de la saragata de sempre... feia una mica de mal al cor. Ja veurem què passa a partir de l’abril, de moment tot és incertesa (i per a un col·laborador extern més que per a ningú, perquè som com els marits cornuts, que no descobreixen el que passa fins que ja ho sap tot el poble).

En fi, que m’he posat una mica tou i me n’he anat a fer una volta amb el nano pel mercat de Sant Antoni, hem fet una cerveseta, ens hem lligat un parell de mares i hem comprat un peix la mar de maco que ens fotrem demà per dinar. I entre una cosa i l’altra m’he adonat que fa gairebé trenta anys que baixava al centre cada dia, o cada setmana: primer a l’escola, després a la universitat, i després a can 62. I he recordat la vegada que, amb quinze anys, vam anar una vintena de nois i noies de la classe a El Drapaire, a fer una cervesa, i no ens la van voler servir perquè érem menors, i vam demanar una ampolla d’aigua i vint gots i l’home ens va dir que o fotíem el camp o ens baldava a garrotades. El joc del duro a ca la Guarra, és clar, quan el Gòtic era territori comanxe. Les cerveses al PlayBoy i El Paso, que ens les servien tèbies perquè hi anàvem tan bon punt obrien el local, que a les nou havíem de ser a casa. Les senyores que et demanaven un cigarret i després et convidaven a casa —«está aquí al lado mismo»— per agrair-te’l, i nosaltres que ens posàvem vermells i no sabíem què contestar. La vegada que vam robar un cendrer de L’Antiquari. La vegada que la policia ens va escorcollar de dalt a baix perquè es casava l’Urdangarin o un d’aquests, i és clar, elàstics, samarreta estripada, cabells llargs... «estos son de la ETA». La vegada que passava un moment bastant fumut i un guàrdia civil jubilat em va agafar dels cabells —me’ls va estirar, de fet— i es va presentar al crit de «yo, de joven, te los habría cortado en medio de la calle», i després em va començar a contar la seva vida per explicar-me que a les penes punyalades i que tal dia farà un any. Els porrets amb l’U. darrere l’Ajuntament (aquest sí que era «de la ETA», bé, de Jarrai, però jo no ho sabia). El dia que l’U. es va enamorar d’una pepera sector «con Franco vivíamos mejor» i ens vam passar el vespre enfotent-nos-en. Els concerts dels primers BAM arran de mar, amb sis o set escenaris l’un al costat de l’altre tocant tothom alhora, amb pluja i tot, no com ara tot tan ben organitzat. La vegada que gairebé acabem a garrotades davant del Roca per unes faldilles. El Roca, és clar, amb el cambrer que feia trucs de màgia, i que ens ho aguantava tot. El Califòrnia, el Tarkus, el Gallegos. La vegada que la L. va tastar el primer peta i es va posar a riure i a cridar com una boja perquè tot el bar estigués puntualment informat que a ella la maria no li feia res. La vegada que l’E. es va enfilar en una taula i va recitar a ple pulmó «Els amants» d’Estellés (bé, això va passar a Gràcia, però hauria pogut passar al Gòtic). La vegada, a plaça Sant Jaume, que ens vam passar vint minuts mirant-nos als ulls. La vegada que vam sortir de festa amb l’amo del Pastís, i el cabró intentant lligar-se’m la nòvia («¿Que no te vas?» «¿No trabajas, mañana?»). La vegada que vam conèixer dues argentines que parlaven català al Karma, i nosaltres érem tres, i l’un per l’altre al final vam tornar tots cinc sols a casa. La vegada que vam conèixer un violinista de no sé quina orquestra europea que havia tornat una setmaneta a casa, i havia dut una noia a sopar, i després a fer una copa, i al final ens la vam endur nosaltres amb dues frases de manual. L’elegància amb què ho va encaixar, es nota que era violinista. Les borratxeres a Can Lluís. Les absentes a l’Almirall. Aquella nit de la Mercè que ens vam dedicar a anar Ferran amunt Ferran avall armats d’un martell de joguina, d’aquells que fan moc-moc, picant al cap de tots els motoristes que trobàvem. I la plaça del Dubte, que he descobert avui mateix.

En fi, que ja us he dit que era un post sense interès. Però en això hem passat la tarda.

Quan els diccionaris ens fan equivocar... el cas del somriure ampli (o ample)

Bé, per ser justos hem de dir que no és que els diccionaris ens facin equivocar —no en aquest cas, com a mínim—, el que ens fa equivocar és la nostra ignorància. Vaja, tant se val, el cas és que en les traduccions és relativament freqüent trobar-se l’expressió «somriure ample/ampli» i jo mai no ho havia tocat (ni m’hi havia fixat, em sembla, de fet) fins que un bon dia, remenant el diccionari buscant vés a saber què, vaig anar a parar a l’entrada somriure, i un pèl més avall, a somriure d’orella a orella, que està definit com «somriure molt ampli»... i aquí ve quan l’espifiem. Per què ampli i no ample?, em vaig preguntar, suposo que perquè ampli, ara sí, em devia sonar malament. I me’n vaig anar a buscar les definicions de totes dues paraules, que teniu aquí i aquí. Me les vaig mirar i remirar i recontramirar, una vegada i una altra... Conclusió? Impossible saber si a somriure li escau ampli o ample o tots dos. Bé, de fet mirant les definicions sembla que li hagi d'escaure ample, per allò de «que té una amplària considerable», però el cas és que a la definició de somriure d’orella a orella la paraula que es feia servir era ampli... Ja la tenim armada. Dues definicions prou... mmmm... àmplies per fer-te dubtar, un diccionari que escriu «ampli» on la meva intuïció hauria escrit «ample» i un corrector massa cartesià per entendre que si totes dues definicions encaixen potser és que totes dues paraules són bones.

Bé, sigui com sigui us explico el resultat de tot plegat: com que el DGLC definia somriure d’orella a orella com «somriure molt ampli», jo em vaig agafar a aquesta definició com si fos la paraula de Déu i des d’aleshores em vaig dedicar a canviar alegrement tots els «somriures amples» que trobava, visca, visca! Fins que un bon dia traductor em va fer notar que potser m’ho havia pres massa a la valenta, tot plegat, i que m’estava dedicant a remenar amples que no tocaven... i jo vaig tornar a mirar-m’ho, i per més que consultava materials no en treia l’entrellat, i recordant-me de la mare de tots els lingüistes del món perquè no tenim un diccionari descriptiu, i... calla! Sí que tenim un diccionari descriptiu! Ets més burro que manat a fer, que diu mon pare. I vaig allí, i busco ampli, i trobo moltes accepcions que no m’interessen i una que sí: «Ampli: ample/5». I a «Ample/5»: «[Moviment]1 que descriu una trajectòria ampla. gest ~, moviment ~, somriure ~». I aquí et cau l’ànima als peus, i se t’encenen les galtes pensant en el munt d’«amples» perfectament correctes que has mutilat i penses que una vegada més t’has passat de llest. I fi del post, i perdó als traductors damnificats.

Aquí em teniu llegint una mica abans d’anar a dormir.

PD: Dic que l’expressió «somriure ampli/ample» me la solc trobar en traduccions perquè en originals catalans juraria que m’hi trobo més l’expressió «gran somriure» o «somriure d’orella a orella», que dit sigui de passada a mi m’agrada més... però després d’explicar el que acabo d’explicar suposo que el que m’agradi a mi o em deixi d’agradar és bastant igual xD

PD2: Per cert, redactant el post he descobert que la paraula cartesià en el sentit de ’capquadrat’ no surt als diccionaris normals, només al DDLC. No ho hauria dit mai, i he estat a punt de no escriure-la perquè no sortia al DGLC... justament en aquest post. Més burro que manat a fer, sí senyor.

Parant l'orella: "bisbe"

Bé, entre criatures, festes i feina tinc una mica abandonat el bloc, però juro i perjuro que a partir d’ara mirarem de trobar temps per actualitzar-lo amb una mica més de regularitat.

Avui, un breu apunt sobre una paraula que em va descobrir mon pare el dia de Reis. Mentre tenia en Biel als braços, i veient-lo així refetot i amb una papada que a qualsevol altra edat provocaria la prohibició immediata del tabac, el cafè, l’alcohol i el bon menjar, em va dir, amb la bavona caient-nos per la comissura dels llavis: «Saps com en diuen, dels nens així de grossos, a Faió i a Capçanes? Bisbes» —i aquí rialletes de tota la taula, és clar.

Cap diccionari, em sembla, no recull aquesta accepció, però l’Alcover-Moll n’inclou dues que m’han semblat curioses: «d) Esser bisbe: estar sense diners (Barcelona).—e) Fer bisbe algú: desposseir-lo de tot son haver (Barc.)».

Ah, i per cert, un bloc que vaig descobrir l’altre dia per si hi voleu pegar un cop d’ull: Un buidatge del Coromines.

Parant l'orella: catalaner

Tots tenim dubtes d’aquells que fa molts anys que arrosseguem, i un dels meus era la paraula catalaner. Als setze o disset anys, un dia mon pare em va explicar que quan mon iaio era jove —això és als anys trenta— del camp de Tarragona en avall als catalanistes se’ls coneixia popularment com catalaners. A mi em va fer gràcia, i a partir d’aleshores cada vegada que em queia un diccionari a les mans el primer que feia era buscar la paraula, i cada vegada que parlava amb un iaio de la terra m’ho feia venir bé per fer sortir el «catalaner» a la conversa, a veure què; fins i tot, en la prehistòria d’Internet, vaig fer algun Google per mirar de trobar algun resultat interessant. Però no, la paraula no apareixia enlloc, ni semblava conèixer-la ningú, ni res de res, fins al punt que vaig pensar que mon pare m’havia pres el pèl, o que quan mon iaio l’hi havia explicat ell ho havia entès malament.

De mica en mica me’n vaig anar oblidant, fins que ahir a les cinc de la matinada, mentre li feia el superman al meu estimat fillet a veure si s’animava a aclucar els ulls deu minuts, vaig tornar a provar l’opció Google. I ara sí: apareix en un llibre de Porcel, Cada castell i totes les ombres, concretament aquí, i també surt en diverses pàgines dels blavers valencians. La incògnita, doncs, queda resolta, i jo he aconseguit respondre una de les grans preguntes de la meva vida. Ara només em falta esbrinar per què la sal s’agafa amb els dits i el sucre s’agafa amb cullera. Si teniu una resposta, ja ho sabeu...


«»

—

’

La invenció de la pintura

A Corint, una jove dama va inventar la pintura accidentalment quan, la vigília de la partida de l’amant, va projectar la seva ombra en un mur a la llum d’una espelma i en va seguir el contorn amb un carbonet. El moviment d’un traç per fixar una ombra. Una història d’amor entre un traç i una ombra.

Del Llibre d’absències d’Antoni Marí

Ja ha nascut en Biel!

Doncs sí sí, aquests dies no he pogut escriure gaire perquè ha nascut el nostre primer nano i el pobrissó s’ha hagut de passar uns dies a la incubadora perquè s’ha avançat cinc setmanes. A l’hospital la criatura es passava el dia dormint, i en broma els comentàvem a les infermeres que si arribàvem a casa i no parava de plorar els el tornaríem, i pel camí que anem ho haurem de fer —o aprendre a fer de pares, que també estaria bé. De moment acabem de descobrir la gran utilitat de la pipa, aka xumet.

En fi, que aprofitant les previsibles nits d’insomni espero posar-me al dia amb el fotimer d’articles que tinc pendents. De moment us comento que les infermeres —com a mínim les que em van tocar— són unes grans aficionades als best-sellers, i dues en concret estaven enganxadíssimes a Cinquanta ombres d’en Grey, exponent del que en diuen mummy porn, que es veu que s’està venent a base de bé. A can 62 també hem publicat un llibre d’aquesta mena, No t’amago res, de Sylvia Day, i molt molt aviat en sortirà un altre de la mateixa autora, Reflectida en tu (que també l’havia de corregir jo, però el naixement d’en Biel va fer que Columna hagués de córrer a buscar un altre corrector). Ja us podeu imaginar de què va —sexe amunt sexe avall, sense tallar-se gaire—, però jo personalment em quedo amb Els quaderns d’en Marc, que hi ha més teca i va més al gra (ja se sap, els homes som així de limitats). Per cert, que acabo de descobrir que l’editorial El Llamp, tot i que ja no publica, té web, i que se’n poden adquirir els llibres per Internet (Els quaderns d’en Marc no hi és; diria que l’última edició que se’n va fer és de La Magrana, l’any 2001, i pel que diu La Central sembla que està descatalogat).

Ah sí, no ens n’oblidéssim: la foto del reiet de la casa! Sort que ha sortit tan guapo com la dona, que si no...

Els correctors de Pla

Ja fa dies vaig dir que parlaríem del llibre De Verdaguer a Ferrater, de Narcís Garolera, però us vaig enganyar: parlarem només d’un dels articles que inclou: «Una edició crítica d’El quadern gris» (perquè no m’apedregueu al final copiaré l’índex del llibre, així us feu una idea del que hi trobareu, i si en voleu saber més visiteu el web de l’editorial o llegiu aquesta entrevista que li fan a l’autor a l’Ara).

L’article en qüestió parla d’un tema que ja fa venir salivera a més d’un... els correctors de Pla! Quantes vegades no hem dit: «Reeeees, hi he tocat quatre cosetes», quan resulta que hem canviat el llibre de dalt a baix? Doncs ells també ho feien! Quantes vegades no hem canviat un registrar per un escorcollar, un major per un més gran, un a pesar que per un malgrat que? Doncs ells també ho feien! Val a dir que ells en feien de més grosses, eh?, que dónes un cop d’ull a l’apartat dedicat a les ultracorreccions i inspires fort i aixeques una cella. Però també és veritat, com recorda Garolera, que eren altres temps, i que si ara corregir és difícil, aleshores no t’ho explico, i si a això hi afegim que Pla era més aviat descurat amb l’ortografia, segur que en més d’un moment els seus correctors devien pensar allò que hem pensat tots alguna vegada quan ens toca remenar el text d’algun perla que creu que els accents es van inventar per als altres: «Mira, xato, mentre no aprenguis a accentuar, et fotré tots els escorcollar que em surtin de la punta de la ploma!».

Però no ens descentrem, que l’article té més teca. De fet, la més divertida és a l’apartat dedicat a les correccions «morals» (culpa de l’editor, no dels correctors). Us en copio dos fragments:

Pla hi evoca un catedràtic de la Universitat de Barcelona, que qualifica de «carcamal» i «bercengàs», les lliçons del qual considera unes «delirants collonades». Doncs bé: en l’edició de Selecta aquest docent passa a ser un «professor» i un «senyor», i el contingut de les seves classes, unes «delirants explicacions». La consideració que, de cop i volta, mereix a Pla el catedràtic –i que edulcora la crítica oberta que l’autor en fa– potser té a veure amb el fet que aquest docent era el pare d’un conegut prohom barceloní, parent proper de l’editor Cruzet...

[...] En una [altra] anotació, el dietarista evoca una tarda de diumenge, a la penya de l’Ateneu, on tots els assistents fumen cigars, i, per contrast amb l’aire net i clar del carrer, es queixa del «gust de menta» que es respira a la sala de conversa. El manuscrit, en canvi, diu ben clar que es tracta d’un «gust de merda»...

Finalment, vull comentar una mica un apartat que Garolera titula «Sorpreses lingüístiques», en què el filòleg es queixa que els correctors canviessin formes correctes i perfectament catalanes com «Pelai» per «Pelayo», «romandre» per «restar» o «afeccionar-se» per «aficionar-se». Hi estic d’acord (bé, del «romandre» en podríem parlar, però ara no toca), però no estic d’acord amb la sorpresa que manifesta per dos canvis: «bruscos» en lloc de «bruscs» i «se sent» en lloc de «es sent». Si resulta que un autor, per molt Pla que es digui, et presenta un manuscrit brutíssim i t’escriu coses com «sapiguer» i «istil», quan et trobes un «bruscs» o un «es sent» penses que és una patinada i tires milles. Potser és lògica de corrector i a vegades som massa cap quadrats —que també és veritat—, però no em sembla que siguin correccions sorprenents, tenint en compte que la feina del corrector no és només aplicar la norma sinó, dintre del possible, homogeneïtzar una mica el registre, l’estil, etcètera. Ja sabeu de què va.

Per cert, que sempre m’havia sorprès que Pla fes servir la paraula tamany, i veient l’alt nivell d’intervenció dels seus correctors encara em sorprèn més que la deixessin passar. Em sona que tamany no hi ha sigut mai, al diccionari, i no sé pas què pensar-ne, ara... Una badada, una petició expressa de Pla, o simplement no ho sabien —que no ho crec?

I una darrera cosa, i ara sí que us deixo amb l’índex promès i me’n vaig a dormir: l’edició d’El quadern gris corregida (o descorregida) per Garolera apareixerà al novembre a Destino, si no hi ha retards d’última hora.


ÍNDEX DE DE VERDAGUER A FERRATER

Justificació
Jacint Verdaguer: assaig biobibliogràfic
La poesia juvenil de Verdaguer
Canigó: romanticisme i ideologia
Dotze cartes inèdites de Jacint Verdaguer
Els dimonis de Verdaguer
Vuit cartes de Maragall a Puig i Ferreter
Dos textos inèdits de Víctor Català
L’articulisme de Josep Maria de Sagarra
Una nova lectura d’El poema de Montserrat
Josep Pla: El quadern gris, ¿un dietari?
Una edició crítica d’El quadern gris
Pla i Verdaguer: afinitats i divergències
Josep Pla i Joan Coromines: una relació epistolar
Roses vista per Josep Pla
Josep Pin i Soler, un escriptor independent
Les primeres obres de Francesc Pujols
Mèxic en l’obra de Carner, Calders i Artís-Gener
Joan Coromines: notes per a una biografia
Coromines i els escriptors
Gabriel Ferrater en el record

Buits del diccionari: "milonga" en català

Com que en tinc un tip que els traductors es creguin a ulls clucs el que diu el diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia, que està ple de mancances i inexactituds, i que quan una paraula castellana no surt a l’Optimot la tradueixin de qualsevol manera, en comptes d’anar al diccionari de la RAE, analitzar la definició i buscar l’equivalent adient en català —que és el procediment correcte, tot i que sembla que a les facultats no l’ensenyin—, aniré afegint aquí el que vagi trobant. Seran entrades curtetes, fetes sobre la marxa, i si l’espifio corregiu-me!

Comencem amb milonga, que es pot traduir, per exemple, per falòrnia o camàndula.

Aniversari del naixement de Salgari. Visca les notes a peu de pàgina!

L’altre dia sortia a l’Ara un petit reportatge molt interessant sobre Emilio Salgari arran dels cent cinquanta anys del seu naixement. La veritat és que no sabia que havia tingut una vida tan fumuda, escanyat per la «perversitat dels editors»; em sonaven campanes vagament i gràcies. Bé, us en deixo un trosset i la resta si voleu us la llegiu solets, que jo us vull explicar la meva batalleta:

La professió de l’escriptor hauria d’estar plena de satisfaccions morals i materials —escrivia a un amic seu l’any 1909—. En comptes d’això, visc encadenat a la meva taula durant bona part del dia i de la nit, i només descanso per anar fins a la biblioteca i documentar-me. He d’escriure a tota velocitat un full rere l’altre, i enviar els manuscrits tan ràpid com pugui als editors, sense temps de rellegir-los ni de corregir-los.
 
La batalleta que us deia és que a mi de menut m’agradava moltíssim El Corsari Negre, que tenia en una edició de La Magrana (L’Esparver), i hi havia fragments que pràcticament me’ls sabia de memòria. M’agradava tant, de fet, que vaig voler assegurar que el llibre es conservava bé, perquè de tant dur-lo amunt i avall les cobertes estaven quedant perdudes. I per protegir-lo i donar-li una certa presència, per tenir un volum allò bonic de debò, no se’m va acudir altra cosa que fabricar-li unes cantoneres casolanes... amb l’esparadrap de la farmaciola de casa. Tenia vuit o deu anys, però em vaig adonar perfectament de l’esguerro que havia fet. Sort que mon pare no se’n va adonar, perquè cada vegada que em carregava un llibre em queien unes bronques...


Una de les coses que em fascinava d’El Corsari Negre, més enllà de la història en si, era que a mitja novel·la apareixia un capítol sorgit del no res (aquí el teniu en italià) dedicat a aquella raça d’homes formidables que van ser els filibusters. I en l’edició catalana, al costat del títol del capítol, hi havia un petit asterisc que remetia a una nota que explicava que, tradicionalment, en les edicions castellanes aquelles pàgines s’ometien perquè es considerava que atemptaven contra l’honor patri, perquè els filibusters bàsicament es dedicaven a estovar espanyolets, i més d’una i de dues bones rebregades els van fotre. Fantàstic. És increïble el munt de coses —curioses, inútils, interessants— que s’arriben a aprendre quan el traductor té gust a l’hora de triar les notes a peu de pàgina, i és una llàstima perquè em fa l’efecte que en els darrers anys les editorials tendeixen a posar les notes a peu de pàgina imprescindibles i encara gràcies, perquè es veu que entorpeixen la lectura. Potser sóc raret, però per mi una nota a peu de pàgina sempre ha sigut una petita sorpresa, una finestra a un món que va més enllà del llibre, com si et volgués dir: «Ei, no sóc una novel·la i prou, aquí darrere hi ha tot un món i tot un fil que pots continuar estirant tant com vulguis». I si l’estires en poden sortir moltes coses, que segurament no serveixen de res, però tot plegat t’embolcalla i et converteix un simple llibre en tot un univers. La «lectura experience», en dirien ara.

Ja sé com es diu "oficialment" "yo me lo guiso yo me lo como" en català

El món dels diccionaris és inescrutable. Anys i panys buscant una traducció raonable per al «yo me lo guiso yo me lo como» dels castellans (el diccionari castellà-català d’Enciclopèdia Catalana dóna com a opció un qüestionable «jo m’entenc i ballo sol» —vestit d’algues, or i escata—, cosa que desmenteix el tòpic que els lingüistes no tenim sentit de l’humor), i avui, buscant al GDLC per aclarir el sentit de la paraula pastar, va i em trobo això: «2 fig Afaiçonar a un fi. Ell sol s’ho ginya i s’ho pasta». Toca’t els ous... Resulta que tenim una frase que més o menys tradueix la castellana i la tenim amagada a la paraula pastar!

D’acord, com a opció no és cap meravella, i jo continuaré fent servir el «jo m’ho tallo jo m’ho cuso», però no em direu que és bastant millor que el «jo m’entenc i ballo sol». Per cert, el DCVB també la recull («ells s’ho pasten i ells s’ho cuinen»), el GD62 s’hi acosta (pastar-s’ho, «s’ho ha pastat tota sola»), i el DIEC2 fa una de les seves boniques tombarelles: «2 1 tr. [LC] Afaiçonar a un fi. 2 2 tr. pron. [LC] per ext. Com t’ho pastes, tu, això?».

Verdaguer, també contra Eurovegas

Perdoneu l’anacronisme, però em vaig trobar aquest fragment en un llibre que estava corregint i com que aquell dia el bisbe de Sant Feliu havia dit que l’Eurovegas és degradant per a la persona humana, no vaig poder evitar fer el link en zero coma (ara s’hi ha afegit l’abat de Montserrat, visca!). El fragment correspon al pròleg de la traducció de Nerto, de Frederic Mistral, i us el puc oferir gràcies a la bilioteca virtual Miguel de Cervantes. Ortografio una miqueta el text.

Mes, sobretot, [al diable] li agraden les joguines que fan caure d’esquena els més valents i presumits dins les flames de l’infern; lo joc, que cria los renegadors, los goluts, los deshonestos, los plagues, los ganduls, los usurers, los estafes; lo joc, que mena, per mals camins, al precipici, a la disbauxa; lo joc, que fa descristianisar, que fa sobre les cases arrunades créixer l’ortiga i la calcida; lo joc, que fa los parricides.

Gentils lectors, amb tot això me sabria greu que agafàsseu por: si lo monstre és fi, no és pas l’amo; i per aquell que vol lluitar hi ha sempre medi de vence’l.

Suposo que heu notat que he escrit descristianisar, i no descristianitzar, i m’hi jugo un pèsol que teniu pares o avis que diuen generalisar, desmoralisar, etcètera. Doncs si em permeteu fer-me el pedantet, us explico que la pronúncia amb la essa sonora era la més habitual al començament del segle XX, però Fabra pensava que el català, si no hagués tingut la interferència del castellà, hauria evolucionat cap a la pronúncia africada, de manera que va optar per fer-nos escriure tz i avall. Ho trobareu explicat breument en aquestes dues fitxes d’en Miquel Boronat (fitxa 1 i fitxa 2), i de manera més extensa en aquest article de l’August Rafanell. Fabra mateix també ho explica en una conversa molt aclaridora, però ja em perdonareu que l’he buscada com un boig i no l’he sabuda trobar.

Per cert, el llibre on surt aquest fragment és De Verdaguer a Ferrater, de Narcís Garolera, i quan tingui un moment en parlarem, perquè té un o dos articles molt i molt interessants sobre els correctors de Pla.

Una mica de Fabra...

Quan estic treballant i m’avorreixo (o tinc molta calor), a part del Twitter, els diaris, etcètera, m’agrada entretenir-me pegant un cop d’ull a les Converses filològiques de Fabra (us les podeu descarregar aquí). Avui escombrem una mica cap a casa i us en deixo dues que parlen dels correctors:

516
5 II 1924

Sembla impossible, però encara és l’hora que els nostres diaris apareixen amb innombrables faltes d’ortografia. Agafeu qualsevol diari català i, al costat dels articles i treballs de certs redactors o col·laboradors, trobareu la secció telegràfica, ja menys correcta, i certs escrits de col·laboradors, i sobretot anuncis, plens de faltes d’ortografia de les més grolleres. I és que, mentre en un diari no hi hagi sinó uns quants redactors i uns quants impressors que sàpiguen d’ortografia, com que aquests no poden revisar tots els originals ni totes les proves d’impremta, sempre hi haurà seccions del diari que apareixeran entacades de faltes d’ortografia. En un diari, són tots els que intervenen en la seva confecció que haurien de saber d’ortografia, almenys d’ortografia.

Llavors no seria possible, en un diari important, la publicació d’un anunci com el que m’ha suggerit aquesta conversa d’avui, el qual, en una setantena de mots, presenta vuit faltes d’ortografia:

«Si respireu amb una pastilla V. a la boca, os preservareu...» No és os:  és us o vos. Més avall trobem el plural de antisèptica escrit antisepticas sense accent i amb a davant la s de plural. Més enllà, impregnaven accentuat i l’adverbi més sense accentuar, així com el substantiu mà. Més enllà, encara, qu’es en lloc de que es i solsament en lloc de solament!

584
5 VIII 1924

És una cosa de no dir el bé que farien els nostres diaris si apareguessin escrits correctament, en un català lliure de castellanismes, i de faltes de gramàtica, i d’inversions i pleonasmes inelegants. La difusió del bon català està a la mà dels que confeccionen els nostres diaris. Per això és tant de doldre que certes seccions d’aquests apareguin constantment entacades de tota mena de faltes: d’ortografia, de sintaxi, de lèxic. La gran majoria dels seus lectors, que no han après el català a l’escola, que no han tingut ocasió d’estudiar a fons la gramàtica catalana i que solament per la lectura proden anar depurant i enriquint llur lèxic, ¿quin profit trauran d’empassar-se cada dia unes quantes planes d’un català pitjor que el parlat, on els castellanismes més inversemblants alternen amb arcaismes mal usats, on són acceptades les incorreccions més grolleres de la llengua vulgar, on a cada moment apareixen faltes de construcció com les notades en la conversa anterior, on ni tan solament els mots apareixen sempre correctament ortografiats? Quan un dia i un altre dia fem notar, en aquestes converses, com és deplorable el català d’algunes seccions dels nostres a llegir al públic el català deplorable en què habitualment apareixen escrites certes seccions dels nostres diaris, és perquè ens dol que la premsa diària, que tant de bé podria fer per a la difusió del bon català, contribueixi més aviat a la perpetuació i àdhuc a la introducció d’una munió de grafies, formes, paraules i construccions defectuoses.

¿Per què no es decideixen les nostres empreses editorials a tenir un nombre suficient de bons revisadors d’originals? Ja sabem que en tenen; però no en nombre suficient per a revisar tots els originals. I això és indispensable; no basta que una gran part d’un diari estigui correctament escrita: és tot el diari que ho ha d’estar! I tots sabem com es confeccionen certes seccions dels nostres diaris. I tots sabem per què no es confeccionen millor. Però, davant el bé que deixa de fer-se i el mal que positivament es fa donant a llegir al públic el català deplorable en què habitualment apareixen escrites certes seccions dels nostres diaris, ¿no hauríem d’esperar de les empreses editorials que es decidissin a fer qualsevol sacrifici per tal que no sortís una sola ratlla que no hagués estat curosament revisada per un bon revisador d’originals?

Me càgon Hisenda...

Feia dies que em rondava pel cap dedicar un article a aquesta expressió (des del 30 de juny, d’aquí ve el títol), però com que tampoc tinc res d’interessant a dir-ne, doncs ho anava posposant. De fet, l’únic que volia era remarcar que déna va amb accent, si més no d’acord amb el GDLC, suposo que per diferenciar-ho de les denes, que són els grans grossos dels rosaris (els petits no sé com se diuen, per cert).

El cas, però, és que l’altre dia un il·lustre lector d’aquest bloc em va preguntar que com ho havíem d’escriure: si càgon, càgom, càgum... i no tinc cap resposta bona. Jo per defecte opto pel càgon (amb accent, que és plana no acabada en -a -e -i -o -u -as -es -is -os -us -en -in), però sense gaire fe, perquè l’únic argument que tinc per defensar-ho és que és la forma més semblant a l’original cago en, que ja veieu que com a argument no és gran cosa. Com sol passar en aquests casos, ni el DGLC ni el DIEC2 resolen el problema (ara no tinc a mà el GD62, tot i que em sona que tampoc en diu res), però gràcies a l’Ésadir he descobert que aquesta forma és la que recull Joaquim Pomares al seu Diccionari del català popular i d’argot. De tota manera, si et trobes un càgom, un càgum o un càgun, o fins i tot un cagunlou/cagumlou tot juntet, què has de fer? Normalment tendeixo a no tocar-ho, si més no no em fico amb les emes i les enes, que impliquen pronúncies diferents (el tàndem o/u és una altra cosa, aquí toco més però sense tenir-ho del tot clar). Formes com cagu’n, cago’n, etcètera, sí que no les passo, però de fet diria que fa anys i panys que no me les trobo en un text per corregir.

Hi ha un altre punt a discutir, encara: quan hi afegim el me.

Hem d’escriure me càgon l’ou, mecàgon l’ou, mecagonlou? Depèn de com de ràpid parli el personatge :-p Seguint la mateixa lògica que aplico per escriure càgon, ja us podeu imaginar que jo tendeixo a separar-ho (me càgon), però Pomares prefereix mecàgon, i què voleu que us digui, jo tampoc m’hi posaria gaire fort, a prescriure una o altra forma.

I finalment, no podem esquivar parlar d’una variant del càgon: el càsum/mecàsum (amb totes les variants ortogràfiques que us vulgueu imaginar). M’hi jugaria un pèsol que és una variant pròpia del català oriental, i pràcticament desconeguda en occidental, per això no crec que hi hagi gaire problema a escriure-ho amb u i tot junt (en el cas del mecàsum), prioritzant la pronúncia a altres consideracions,

Bé, ja veieu que a vegades les preguntes més innocents es poden convertir en molt incòmodes, i deixar en pilota picada els correctorets d’estar per casa com ara jo :p En el fons us vinc a dir que no crec que hi hagi una única resposta i que ho escriviu com vulgueu, tot i que jo opto per càgon i me càgon, per les raons que explicat, que són prou febles; la forma càgom també em sembla prou raonable. Perdoneu que el post sigui tan fluixet, espero lluir-m’hi una miqueta més en els que vindran ;)

Marilyn Monroe vista per Truman Capote

Ara estàvem mirant amb la senyora uns reportatges del 33 sobre la Marilyn Monroe (pronunciat Monróu, aguda, que jo no en tenia ni idea) i m’ha vingut al cap que fa tres o quatre anys vaig corregir aquest llibret de Truman Capote, amb una molt bona traducció de Francesc Rovira, en què l’home fa un retrat de la Marilyn, i també de Marlon Brando i de Tennessee Williams, una mica a l’estil dels homenots de Pla. El retrat que fa de la Marilyn em va sorprendre perquè per mi la dona era la rosseta de les faldilles aixecades i poca cosa més, i aquí la reflecteix, com bé diu el títol del relat, com «una criatura deliciosa». El retrat d’en Marlon Brando em va fer gràcia bàsicament perquè passa al Japó, i vulguis que no el Japó de fa cinquanta anys no deixa de ser exòtic, i finalment del de Tennessee Williams només en recordo que parla dels assajos d’Un tramvia anomenat desig i poca cosa més. Perdoneu la inconcreció de tot plegat, però ara no tinc el llibre a mà, i no deixo de sorprendre’m de la meva capacitat d’oblidar els llibres que corregeixo (un dels motius, si no el motiu principal, per obrir aquest bloc, per cert). En qualsevol cas, Retrats és una petita meravella i es llegeix en una tarda, això sí que ho puc dir.

De Capote també en recordo, és clar, A sang freda, en traducció d’en

Tísner, que em va caure a les mans als disset o divuit anys un dia furgant per la biblioteca del pare i que em va impressionar moltíssim —de fet em sembla que va capgirar completament la meva idea de la literatura i del llenguatge literari i totes aquestes coses; un dia d’aquests me l’hauré de tornar a llegir—. Al cap de no res, tot il·lusionat, em vaig comprar Música per camaleons, traduït per Quim Monzó, però no sé si me’l vaig llegir en un mal moment o què, però el cas és que em va semblar un llibre sense gaire suc ni bruc, i aquí es va acabar el meu interès per llegir Capote, fins que em va tocar corregir Retrats i ara que hi penso potser ens hi haurem de posar de nou, a llegir aquest home.

PD: Ara veig que el text sobre Marilyn Monroe forma part de Música per camaleons, i en el primer moment que me’l vaig llegir no em va fer ni fred ni calor. Ja tinc feina per quan torni a Barcelona: compararem traduccions i ens tornarem a llegir Música per camaleons i a veure què.

"Dels que es casen als cinquanta, pocs n'arriben als seixanta"

Estava remirant diccionaris per a una futura entrada sobre el me càgon —demà, si Déu vol— i he anat a parar a l’entrada casar del DCVB, i heus aquí que m’hi he trobat unes quantes frases de la cultura popular que m’agrada: la que està ben carregada de mala llet. Aquí les tenim:

• Si vols casar bé les filles, no les facis mai pubilles.
• Dels que es casen als cinquanta, pocs n’arriben als seixanta.
• A cent lliures menos, caseu-vos amb la gran: vol dir que el qui es vol casar i va a una casa on hi ha algunes germanes, li convé casar-se amb la major, encara que porti menys dot, perquè té probabilitat d'entrar pubilla si es mor l’hereu (Llofriu).
• Qui lluny se'n va a casar, o s'enganya, o va a enganyar.

Parant l'orella: Si no dormen els ullets, descansen els ossets

Ho vaig sentir fa un parell de setmanes a una noia de Vic que avui fa trenta-quatre vint-i-nou anys (per molts anys!). Vol dir que si no pots dormir val més que et quedis al llit, i així almenys descansaràs una mica.

Parant l'orella: Passar les set calces d'amargura

Ho vaig sentir l’altre dia a una senyora gracienca de setanta o vuitanta o noranta anys. El diccionari ho defineix com «passar moltes tribulacions», però inexplicablement ho ortografien malament i escriuen «passar els set calzes d’amargura». Ai, aquests de l’IEC... :-p

Cardem, cardem, que el món s'acaba!

Per fi l’he trobat! Recordava que per Internet corria una llista de sinònims de cardar, però per més que busqués i rebusqués no hi havia manera de trobar-la. I ahir, de cop, se’m va fer la llumeta: la vaig llegir al Zèfir! Apa, doncs, reprodueixo el correu íntegre, del 9 de setembre del 2004, per si mai li pot fer servei a algú.

Us pose una llista d'expressions que un company i jo van traure en un treball de facultat l'any 1995. Férem una enquesta entre els companys de classe (tots de comarques valencianes) i va eixir això. Com podreu comprovar, hi ha de tot (barbarismes, barbaritats, etc.) Algunes s'adiuen més al to informal de l'expressió castellana "echar un polvo".


Bon profit,


Òscar




VII. L'ACTE SEXUAL


1- Fer-ho
2- Fer l'amor
3- Fer l'acte
4- Xingar
5- Follar
6- Jugar
7- Pegar un quiqui, una pardalà(-da), una trompà(-da), un xu-xú, un taco, una ceba, un polvo, una pinà(-da), un nano, una castanyà(-da), una puntà(-da), un tanto, un casquete, un viatge, un barandat, un tabic, un sacsó, una piuà(-da)
8- Furgar
9- Fotre
10- Tindre marxa
11- Tindre negoci
12- Arribar fins al final
13- Arribar a més que rotllo
14- Fer xiquets
15- Xuscar
16- Nyaca, nyaca
17- Triqui, triqui
18- Nyiqui, nyiqui
19- Gitar-se junts
20- Tirar-se'n a una
21- Obrir en canal
22- Esgarrar-la
23- Rebolcar-se
24- Cepillar-se a algú
25- Passar per la pedra
26- Acte matrimonial
27- Clavar-la fins al mànec
28- Xupar-me-la
29- Fer-me-la a trossos
30- Escatar-la
31- Sentir-la gorda
32- Endolçar
33- Fornicar
34- Tindre flan
35- Folloteo
36- Anar en bici
37- Clavar-ho
38- Pinejar
39- Posar una vara
40- Anar a dormir
41- Anar a empalmar-se
42- Hui toca lluita
43- Complir
44- Matxacar
45- Fregar
46- Fumar-se'n a alguna
47- Pecar
48- Llevar la pols
49- Llevar les teranyanes
50- Fer ús de matrimoni
51- Jugar a retors i monges
52- Acabar bé la festa
53- Créixer i multiplicar-se
54- Obrir de cames
55- Netejar sabates
56- No tocar paret
57- Ficar-la en calent
58- Cardar
59- Mullar
60- Mullar el xurro
61- Encetar el pastís
62- Desflorar
63- Estrenar
64- Desvirgar
65- Fer una desflorà(-da)
66- Anar a treballar
67- Trincar
68- Pegar-se una llima
69- Pegar-se un lote
70- Pelar-se una castanya
71- Rebolcó
72- Fer cosetes
73- Fer-ne una de ben grossa
74- Foradar
75- Taladrar
76- Beneficiar-se a algú/-na
77- Ser criat de dalt i de baix
78- Anar al llit
79- Anar a l'hort
80- Tindre comboi
81- Estacar-la
82- Esmolar el piu
83- Muntar a cavall
84- Esquiar
85- Espatarrar
86- Flicar

"Fèlix Millet, el gran impostor", de Jordi Panyella

L’altre dia que van tancar l’Ausàs a la presó em va venir al cap un llibre que vaig corregir fa uns mesos: Fèlix Millet, el gran impostor, de Jordi Panyella, que va tenir un ressò mediàtic notable, com podeu comprovar a la pàgina que li dedica l’editorial, però que em fa l’efecte que no va vendre tant com era d’esperar: parlant-ne amb els amics molts no sabien ni que s’havia editat, i donant un cop d’ull a les llistes de més venuts només l’hi vaig veure tres o quatre —cinc?— setmanes. No deixa d’estranyar-me, perquè jo el vaig corregir tot emocionat pensant que feia un dels èxits de la temporada, i a més em vaig currar un índex de noms la mar de xulo, però en fi, valtros us ho perdeu...

La veritat és que el llibre no fa cap revelació que hagi de capgirar el cas de dalt a baix, però sí que explica amb pèls i senyals tot el que se sap —i es pot explicar— de l’entramat que es van muntar Millet i Montull: implicacions polítiques —sense fer-hi sang—, relació amb els treballadors del Palau, vida personal, vida familiar, relació amb el Barça... Hi ha anècdotes curioses, com la dels ascensors de la Ciutat de la Justícia o la de la foto del pàrquing, Mourinho style; revelacions sorprenents, com la de l’«esmena del Palau» que cada any s’introduïa als pressupostos generals de l’Estat o la relació amb Aznar, i d’altres d’aquelles que emprenyen, com quan descobrim la manera com es va arreglar la finqueta de l’Ametlla del Vallès... de tot, explicat amb el bon ofici d’un periodista que sap presentar de manera entenedora la complexitat del cas i del personatge esquitxant la narració d’anècdotes que la fan de bon llegir (és allò que un periodista em va dir una vegada que es deia IH. «IH?», vaig haver de preguntar-li, amb cara de ximple. «Interès humà, xiquet»).

Jordi Montull camí del cotxe

Dos petits retrets, però, i espero que els de l’editorial no em matin: sí que en diversos moments la narració agafa un bon ritme i atrapa el lector, però en d’altres s’introdueix alguna digressió no del tot necessària, especialment alguna consideració sobre el futur del periodisme o algun judici moral sobre els autors del cas (que d’acord que en Millet i en Montull són uns bandarres, però potser no cal repetir-ho tant). I el segon no sé si és un retret o què, però et quedes amb la impressió que en algun moment el periodista es mossega la llengua. És coherent amb el plantejament del llibre, més descriptiu que interpretatiu, i també s’ha de tenir en compte que és un cas encara sota judici, i que té tantes ramificacions que com qui diu se’n podria escriure una enciclopèdia, però et quedes amb ganes d’una miqueta més, ves. A veure si n’hi ha segona part quan el jutge dicti sentència.

I per acabar, un interrogant que es va dibuixant al llarg del llibre: segons com, en Millet va ser un «bon» gestor del Palau, en el sentit que va modernitzar la institució, la va fer créixer, etcètera. En certa manera, doncs, es podria considerar que el que va robar s’ho va «guanyar»: en Millet va aconseguir que el Palau rebés molts, però molts diners, i Millet considerava que com a premi per la bona feina es mereixia el seu trosset de pastís... Sí, ja ho sé, el que acabo de dir és de pedrada directa al cap, però mira, hi rumio hi rumio i... dubto. Deu ser que sóc un corrupte en potència :-p