Parant l'orella: "bisbe"

Bé, entre criatures, festes i feina tinc una mica abandonat el bloc, però juro i perjuro que a partir d’ara mirarem de trobar temps per actualitzar-lo amb una mica més de regularitat.

Avui, un breu apunt sobre una paraula que em va descobrir mon pare el dia de Reis. Mentre tenia en Biel als braços, i veient-lo així refetot i amb una papada que a qualsevol altra edat provocaria la prohibició immediata del tabac, el cafè, l’alcohol i el bon menjar, em va dir, amb la bavona caient-nos per la comissura dels llavis: «Saps com en diuen, dels nens així de grossos, a Faió i a Capçanes? Bisbes» —i aquí rialletes de tota la taula, és clar.

Cap diccionari, em sembla, no recull aquesta accepció, però l’Alcover-Moll n’inclou dues que m’han semblat curioses: «d) Esser bisbe: estar sense diners (Barcelona).—e) Fer bisbe algú: desposseir-lo de tot son haver (Barc.)».

Ah, i per cert, un bloc que vaig descobrir l’altre dia per si hi voleu pegar un cop d’ull: Un buidatge del Coromines.

Parant l'orella: catalaner

Tots tenim dubtes d’aquells que fa molts anys que arrosseguem, i un dels meus era la paraula catalaner. Als setze o disset anys, un dia mon pare em va explicar que quan mon iaio era jove —això és als anys trenta— del camp de Tarragona en avall als catalanistes se’ls coneixia popularment com catalaners. A mi em va fer gràcia, i a partir d’aleshores cada vegada que em queia un diccionari a les mans el primer que feia era buscar la paraula, i cada vegada que parlava amb un iaio de la terra m’ho feia venir bé per fer sortir el «catalaner» a la conversa, a veure què; fins i tot, en la prehistòria d’Internet, vaig fer algun Google per mirar de trobar algun resultat interessant. Però no, la paraula no apareixia enlloc, ni semblava conèixer-la ningú, ni res de res, fins al punt que vaig pensar que mon pare m’havia pres el pèl, o que quan mon iaio l’hi havia explicat ell ho havia entès malament.

De mica en mica me’n vaig anar oblidant, fins que ahir a les cinc de la matinada, mentre li feia el superman al meu estimat fillet a veure si s’animava a aclucar els ulls deu minuts, vaig tornar a provar l’opció Google. I ara sí: apareix en un llibre de Porcel, Cada castell i totes les ombres, concretament aquí, i també surt en diverses pàgines dels blavers valencians. La incògnita, doncs, queda resolta, i jo he aconseguit respondre una de les grans preguntes de la meva vida. Ara només em falta esbrinar per què la sal s’agafa amb els dits i el sucre s’agafa amb cullera. Si teniu una resposta, ja ho sabeu...


«»

—

’

Parant l'orella: Si no dormen els ullets, descansen els ossets

Ho vaig sentir fa un parell de setmanes a una noia de Vic que avui fa trenta-quatre vint-i-nou anys (per molts anys!). Vol dir que si no pots dormir val més que et quedis al llit, i així almenys descansaràs una mica.

Parant l'orella: Passar les set calces d'amargura

Ho vaig sentir l’altre dia a una senyora gracienca de setanta o vuitanta o noranta anys. El diccionari ho defineix com «passar moltes tribulacions», però inexplicablement ho ortografien malament i escriuen «passar els set calzes d’amargura». Ai, aquests de l’IEC... :-p

Parant l'orella: los ulls s'enamoren de les llaganyes

Me l’ha dit aquest matí una noia de Pratdip que es referia a una xiqueta bastant guapa que és la parella d’un noi... bé, el que en diríem un saldo. Surt al DCVB, entrada ull: «Hi ha ulls que s'enamoren de llaganyes: significa que hi ha homes bells que s'enamoren de dona lletja, i vice-versa».