«Vull esmorzar petons», de Trinitat Gilbert

Ostres, perdoneu que no pengi gairebé res però últimament no tinc un moment. Va, vinga, us copio un trosset d’un llibre que ha sortit ara fa poc... És el típic de frases gracioses de la canalla; moment tendre i tal ;) Aquí l'enllaç amb les dades.

ARNAU, 10 anys; ARIADNA, 7 anys
—Mare, podem jugar a la Wii?
—Sí, però a la primera baralla us la trec.
—Pot ser a la tercera?

BLANCA, 4 anys
(Després d’haver jugat a fer voltes per un xiringuito)
—He jugat a fer voltes quadrades.

JÚLIA, 8 anys
—Si els Reis són els pares... llavors jo sóc la princesa, oi?

MARC, 4 anys
(Pel carrer passen dues musulmanes amb mocador al cap)
—Mira, mare! Dues castanyeres!

PAU, 2 anys
Mare: Quan tu estaves a la meva panxeta, jo menjava molt.
Pau: Un moment, mare. Vaig arribar a la teva panxa perquè te’m vas menjar?

ÈLIA, 3 anys
(Cridant al mig de la perruqueria)
—Mama, mama, aquesta senyora ve aquí que la pentinin perquè és molt lletja, oi?
(Aquesta frase és de ma neboda, i això no surt al llibre :p)

Marilyn Monroe vista per Truman Capote

Ara estàvem mirant amb la senyora uns reportatges del 33 sobre la Marilyn Monroe (pronunciat Monróu, aguda, que jo no en tenia ni idea) i m’ha vingut al cap que fa tres o quatre anys vaig corregir aquest llibret de Truman Capote, amb una molt bona traducció de Francesc Rovira, en què l’home fa un retrat de la Marilyn, i també de Marlon Brando i de Tennessee Williams, una mica a l’estil dels homenots de Pla. El retrat que fa de la Marilyn em va sorprendre perquè per mi la dona era la rosseta de les faldilles aixecades i poca cosa més, i aquí la reflecteix, com bé diu el títol del relat, com «una criatura deliciosa». El retrat d’en Marlon Brando em va fer gràcia bàsicament perquè passa al Japó, i vulguis que no el Japó de fa cinquanta anys no deixa de ser exòtic, i finalment del de Tennessee Williams només en recordo que parla dels assajos d’Un tramvia anomenat desig i poca cosa més. Perdoneu la inconcreció de tot plegat, però ara no tinc el llibre a mà, i no deixo de sorprendre’m de la meva capacitat d’oblidar els llibres que corregeixo (un dels motius, si no el motiu principal, per obrir aquest bloc, per cert). En qualsevol cas, Retrats és una petita meravella i es llegeix en una tarda, això sí que ho puc dir.

De Capote també en recordo, és clar, A sang freda, en traducció d’en

Tísner, que em va caure a les mans als disset o divuit anys un dia furgant per la biblioteca del pare i que em va impressionar moltíssim —de fet em sembla que va capgirar completament la meva idea de la literatura i del llenguatge literari i totes aquestes coses; un dia d’aquests me l’hauré de tornar a llegir—. Al cap de no res, tot il·lusionat, em vaig comprar Música per camaleons, traduït per Quim Monzó, però no sé si me’l vaig llegir en un mal moment o què, però el cas és que em va semblar un llibre sense gaire suc ni bruc, i aquí es va acabar el meu interès per llegir Capote, fins que em va tocar corregir Retrats i ara que hi penso potser ens hi haurem de posar de nou, a llegir aquest home.

PD: Ara veig que el text sobre Marilyn Monroe forma part de Música per camaleons, i en el primer moment que me’l vaig llegir no em va fer ni fred ni calor. Ja tinc feina per quan torni a Barcelona: compararem traduccions i ens tornarem a llegir Música per camaleons i a veure què.