Marilyn Monroe vista per Truman Capote

Ara estàvem mirant amb la senyora uns reportatges del 33 sobre la Marilyn Monroe (pronunciat Monróu, aguda, que jo no en tenia ni idea) i m’ha vingut al cap que fa tres o quatre anys vaig corregir aquest llibret de Truman Capote, amb una molt bona traducció de Francesc Rovira, en què l’home fa un retrat de la Marilyn, i també de Marlon Brando i de Tennessee Williams, una mica a l’estil dels homenots de Pla. El retrat que fa de la Marilyn em va sorprendre perquè per mi la dona era la rosseta de les faldilles aixecades i poca cosa més, i aquí la reflecteix, com bé diu el títol del relat, com «una criatura deliciosa». El retrat d’en Marlon Brando em va fer gràcia bàsicament perquè passa al Japó, i vulguis que no el Japó de fa cinquanta anys no deixa de ser exòtic, i finalment del de Tennessee Williams només en recordo que parla dels assajos d’Un tramvia anomenat desig i poca cosa més. Perdoneu la inconcreció de tot plegat, però ara no tinc el llibre a mà, i no deixo de sorprendre’m de la meva capacitat d’oblidar els llibres que corregeixo (un dels motius, si no el motiu principal, per obrir aquest bloc, per cert). En qualsevol cas, Retrats és una petita meravella i es llegeix en una tarda, això sí que ho puc dir.

De Capote també en recordo, és clar, A sang freda, en traducció d’en

Tísner, que em va caure a les mans als disset o divuit anys un dia furgant per la biblioteca del pare i que em va impressionar moltíssim —de fet em sembla que va capgirar completament la meva idea de la literatura i del llenguatge literari i totes aquestes coses; un dia d’aquests me l’hauré de tornar a llegir—. Al cap de no res, tot il·lusionat, em vaig comprar Música per camaleons, traduït per Quim Monzó, però no sé si me’l vaig llegir en un mal moment o què, però el cas és que em va semblar un llibre sense gaire suc ni bruc, i aquí es va acabar el meu interès per llegir Capote, fins que em va tocar corregir Retrats i ara que hi penso potser ens hi haurem de posar de nou, a llegir aquest home.

PD: Ara veig que el text sobre Marilyn Monroe forma part de Música per camaleons, i en el primer moment que me’l vaig llegir no em va fer ni fred ni calor. Ja tinc feina per quan torni a Barcelona: compararem traduccions i ens tornarem a llegir Música per camaleons i a veure què.

Cent anys del naixement de Tísner

Avui, 28 de maig, fa cent anys que va néixer Avel·lí Artís i Gener, Tísner. La meva relació professional amb ell és perfectament obviable: fa uns anys vaig corregir la seva traducció de Cent anys de solitud, recuperada per Belacqva (un d’aquells llibres que no en pots tocar res perquè l’autor ja és mort i és clar), i el dia que es va morir, un diumenge, jo feia de becari a Catalunya Ràdio i recordo les corredisses dels periodistes per trobar algú que els en pogués donar un tall de veu. La cosa es va resoldre, em sembla, amb declaracions d’en Màrius Serra i d’en Bru de Sala.

El primer record que tinc de Tísner és quan col·laborava a La caixa sàvia,

un programa concurs de Salvador Alsius sobre llibres que a casa miràvem en família. Del programa no en tinc cap record concret, només quan al final sortia un senyor gros i vell amb un ull de pirata que parlava de manera afable i que a mon pare li agradava molt (aquí en teniu unes imatges, a partir del minut 2.11). Més endavant, furetejant per la biblioteca de casa, vaig trobar Paraules d’Opòton el vell, probablement el seu llibre més conegut i que vaig devorar sorprès pel plantejament, i L'enquesta del Canal 4, que, si no recordo malament, explica com una cèl·lula de la resistència intenta fer caure la seu del Canal 4, símbol de la dictadura d’un país imaginari. Llegit en plena «època terrorista», el llibre em va apassionar. Més endavant li va tocar el torn a la seva traducció d’A sang freda, que em va descobrir tota una altra manera d'escriure i em sembla que va matar definitivament la meva admiració per la literatura abstrusa i per la mania de fer servir verm en lloc de cuc, com em retreia la meva estimada L. I finalment em vaig llegir Els gossos d’Acteó, un llibre del qual, així en fred, només recordo una frase —«Fem-ho bé que malament ja hi surt»— i la convicció que el meu coneixement del món clàssic era miserable (aquí teniu una miniexplicació del mite).