Últim dia a Edicions 62 (post sense interès)

Doncs sí, avui ha sigut l’últim dia que he passat per Edicions 62; a partir de la setmana que ve ja seran a l’edifici de Planeta. Tot ple de paquets, sense ordinadors a les taules, ambient relaxat en lloc de la saragata de sempre... feia una mica de mal al cor. Ja veurem què passa a partir de l’abril, de moment tot és incertesa (i per a un col·laborador extern més que per a ningú, perquè som com els marits cornuts, que no descobreixen el que passa fins que ja ho sap tot el poble).

En fi, que m’he posat una mica tou i me n’he anat a fer una volta amb el nano pel mercat de Sant Antoni, hem fet una cerveseta, ens hem lligat un parell de mares i hem comprat un peix la mar de maco que ens fotrem demà per dinar. I entre una cosa i l’altra m’he adonat que fa gairebé trenta anys que baixava al centre cada dia, o cada setmana: primer a l’escola, després a la universitat, i després a can 62. I he recordat la vegada que, amb quinze anys, vam anar una vintena de nois i noies de la classe a El Drapaire, a fer una cervesa, i no ens la van voler servir perquè érem menors, i vam demanar una ampolla d’aigua i vint gots i l’home ens va dir que o fotíem el camp o ens baldava a garrotades. El joc del duro a ca la Guarra, és clar, quan el Gòtic era territori comanxe. Les cerveses al PlayBoy i El Paso, que ens les servien tèbies perquè hi anàvem tan bon punt obrien el local, que a les nou havíem de ser a casa. Les senyores que et demanaven un cigarret i després et convidaven a casa —«está aquí al lado mismo»— per agrair-te’l, i nosaltres que ens posàvem vermells i no sabíem què contestar. La vegada que vam robar un cendrer de L’Antiquari. La vegada que la policia ens va escorcollar de dalt a baix perquè es casava l’Urdangarin o un d’aquests, i és clar, elàstics, samarreta estripada, cabells llargs... «estos son de la ETA». La vegada que passava un moment bastant fumut i un guàrdia civil jubilat em va agafar dels cabells —me’ls va estirar, de fet— i es va presentar al crit de «yo, de joven, te los habría cortado en medio de la calle», i després em va començar a contar la seva vida per explicar-me que a les penes punyalades i que tal dia farà un any. Els porrets amb l’U. darrere l’Ajuntament (aquest sí que era «de la ETA», bé, de Jarrai, però jo no ho sabia). El dia que l’U. es va enamorar d’una pepera sector «con Franco vivíamos mejor» i ens vam passar el vespre enfotent-nos-en. Els concerts dels primers BAM arran de mar, amb sis o set escenaris l’un al costat de l’altre tocant tothom alhora, amb pluja i tot, no com ara tot tan ben organitzat. La vegada que gairebé acabem a garrotades davant del Roca per unes faldilles. El Roca, és clar, amb el cambrer que feia trucs de màgia, i que ens ho aguantava tot. El Califòrnia, el Tarkus, el Gallegos. La vegada que la L. va tastar el primer peta i es va posar a riure i a cridar com una boja perquè tot el bar estigués puntualment informat que a ella la maria no li feia res. La vegada que l’E. es va enfilar en una taula i va recitar a ple pulmó «Els amants» d’Estellés (bé, això va passar a Gràcia, però hauria pogut passar al Gòtic). La vegada, a plaça Sant Jaume, que ens vam passar vint minuts mirant-nos als ulls. La vegada que vam sortir de festa amb l’amo del Pastís, i el cabró intentant lligar-se’m la nòvia («¿Que no te vas?» «¿No trabajas, mañana?»). La vegada que vam conèixer dues argentines que parlaven català al Karma, i nosaltres érem tres, i l’un per l’altre al final vam tornar tots cinc sols a casa. La vegada que vam conèixer un violinista de no sé quina orquestra europea que havia tornat una setmaneta a casa, i havia dut una noia a sopar, i després a fer una copa, i al final ens la vam endur nosaltres amb dues frases de manual. L’elegància amb què ho va encaixar, es nota que era violinista. Les borratxeres a Can Lluís. Les absentes a l’Almirall. Aquella nit de la Mercè que ens vam dedicar a anar Ferran amunt Ferran avall armats d’un martell de joguina, d’aquells que fan moc-moc, picant al cap de tots els motoristes que trobàvem. I la plaça del Dubte, que he descobert avui mateix.

En fi, que ja us he dit que era un post sense interès. Però en això hem passat la tarda.

Ja ha nascut en Biel!

Doncs sí sí, aquests dies no he pogut escriure gaire perquè ha nascut el nostre primer nano i el pobrissó s’ha hagut de passar uns dies a la incubadora perquè s’ha avançat cinc setmanes. A l’hospital la criatura es passava el dia dormint, i en broma els comentàvem a les infermeres que si arribàvem a casa i no parava de plorar els el tornaríem, i pel camí que anem ho haurem de fer —o aprendre a fer de pares, que també estaria bé. De moment acabem de descobrir la gran utilitat de la pipa, aka xumet.

En fi, que aprofitant les previsibles nits d’insomni espero posar-me al dia amb el fotimer d’articles que tinc pendents. De moment us comento que les infermeres —com a mínim les que em van tocar— són unes grans aficionades als best-sellers, i dues en concret estaven enganxadíssimes a Cinquanta ombres d’en Grey, exponent del que en diuen mummy porn, que es veu que s’està venent a base de bé. A can 62 també hem publicat un llibre d’aquesta mena, No t’amago res, de Sylvia Day, i molt molt aviat en sortirà un altre de la mateixa autora, Reflectida en tu (que també l’havia de corregir jo, però el naixement d’en Biel va fer que Columna hagués de córrer a buscar un altre corrector). Ja us podeu imaginar de què va —sexe amunt sexe avall, sense tallar-se gaire—, però jo personalment em quedo amb Els quaderns d’en Marc, que hi ha més teca i va més al gra (ja se sap, els homes som així de limitats). Per cert, que acabo de descobrir que l’editorial El Llamp, tot i que ja no publica, té web, i que se’n poden adquirir els llibres per Internet (Els quaderns d’en Marc no hi és; diria que l’última edició que se’n va fer és de La Magrana, l’any 2001, i pel que diu La Central sembla que està descatalogat).

Ah sí, no ens n’oblidéssim: la foto del reiet de la casa! Sort que ha sortit tan guapo com la dona, que si no...

Aniversari del naixement de Salgari. Visca les notes a peu de pàgina!

L’altre dia sortia a l’Ara un petit reportatge molt interessant sobre Emilio Salgari arran dels cent cinquanta anys del seu naixement. La veritat és que no sabia que havia tingut una vida tan fumuda, escanyat per la «perversitat dels editors»; em sonaven campanes vagament i gràcies. Bé, us en deixo un trosset i la resta si voleu us la llegiu solets, que jo us vull explicar la meva batalleta:

La professió de l’escriptor hauria d’estar plena de satisfaccions morals i materials —escrivia a un amic seu l’any 1909—. En comptes d’això, visc encadenat a la meva taula durant bona part del dia i de la nit, i només descanso per anar fins a la biblioteca i documentar-me. He d’escriure a tota velocitat un full rere l’altre, i enviar els manuscrits tan ràpid com pugui als editors, sense temps de rellegir-los ni de corregir-los.
 
La batalleta que us deia és que a mi de menut m’agradava moltíssim El Corsari Negre, que tenia en una edició de La Magrana (L’Esparver), i hi havia fragments que pràcticament me’ls sabia de memòria. M’agradava tant, de fet, que vaig voler assegurar que el llibre es conservava bé, perquè de tant dur-lo amunt i avall les cobertes estaven quedant perdudes. I per protegir-lo i donar-li una certa presència, per tenir un volum allò bonic de debò, no se’m va acudir altra cosa que fabricar-li unes cantoneres casolanes... amb l’esparadrap de la farmaciola de casa. Tenia vuit o deu anys, però em vaig adonar perfectament de l’esguerro que havia fet. Sort que mon pare no se’n va adonar, perquè cada vegada que em carregava un llibre em queien unes bronques...


Una de les coses que em fascinava d’El Corsari Negre, més enllà de la història en si, era que a mitja novel·la apareixia un capítol sorgit del no res (aquí el teniu en italià) dedicat a aquella raça d’homes formidables que van ser els filibusters. I en l’edició catalana, al costat del títol del capítol, hi havia un petit asterisc que remetia a una nota que explicava que, tradicionalment, en les edicions castellanes aquelles pàgines s’ometien perquè es considerava que atemptaven contra l’honor patri, perquè els filibusters bàsicament es dedicaven a estovar espanyolets, i més d’una i de dues bones rebregades els van fotre. Fantàstic. És increïble el munt de coses —curioses, inútils, interessants— que s’arriben a aprendre quan el traductor té gust a l’hora de triar les notes a peu de pàgina, i és una llàstima perquè em fa l’efecte que en els darrers anys les editorials tendeixen a posar les notes a peu de pàgina imprescindibles i encara gràcies, perquè es veu que entorpeixen la lectura. Potser sóc raret, però per mi una nota a peu de pàgina sempre ha sigut una petita sorpresa, una finestra a un món que va més enllà del llibre, com si et volgués dir: «Ei, no sóc una novel·la i prou, aquí darrere hi ha tot un món i tot un fil que pots continuar estirant tant com vulguis». I si l’estires en poden sortir moltes coses, que segurament no serveixen de res, però tot plegat t’embolcalla i et converteix un simple llibre en tot un univers. La «lectura experience», en dirien ara.

Deu anys a Edicions 62

Aquests dies s’està parlant molt dels cinquanta anys d’Edicions 62,  i Déu n’hi do el ressò que ha tingut. Jo no hi puc afegir gaire, però com que a la tardor farà deu anys que hi col·laboro i fa poc que he corregit el meu llibre número 300 per a la casa (l’últim de John Verdon, que sortirà d’aquí a molt poc), doncs us explico la meva batalleta.

Quan vaig entrar a la facultat l’objectiu era clar: treballar a Edicions 62. De seguida vaig descobrir que la casa oferia una beca als estudiants d’últim any de carrera, i quan vaig arribar a quart em va faltar temps per demanar-la. Em van citar un dilluns a les vuit del matí, a l’edifici de Peu de la Creu, i allà m’esperava una noia que rondava la trentena que no sé què em va preguntar però sí que recordo que vaig sortir de la casa amb la sensació d'haver fet el més absolut dels ridículs. És la pitjor entrevista que he fet mai, amb diferència, i òbviament no em van agafar. 

Van passar un parell d’anys, vaig agafar una certa experiència com a corrector i ho vaig intentar de nou. Els vaig enviar el currículum, em van trucar, vaig tornar a Peu de la Creu (ara a una hora més decent) i em van fer una petita prova: tres o quatre pàgines d’una novel·la que no s’havia de tocar gaire i una pàgina de l’enciclopèdia Larousse on hi havia de tot i força. Em sembla que em vaig defensar amb dignitat, vam quedar que si me n’havia sortit ja m’avisarien i van passar una setmana, dues, tres, i jo mossegant-me les ungles. Un bon dia, parlant-ne amb una companya correctora que els havia fet alguna feineta, la noia em va insistir que truqués per veure què en pensaven i a veure si em queia alguna cosa. A mi em feia molta vergonya, però mira, finalment m’hi vaig decidir: vaig marcar i... «UNA MICA DE PACIÈNCIA, QUAN ET NECESSITEM JA ET TRUCAREM!». Em vaig posar de tots els colors, quina bronca em va caure! La part bona és que la meva companya em va veure tan fumut que em va convidar a una cervesa, la part dolenta és que vaig descobrir que tenia nòvio.

I després d’això ja me’n vaig oblidar, vaig pensar que el meu camí no passava per 62 i que m’hauria de buscar la vida en una altra banda. Vaig entrar a treballar al DOGC, vaig començar a col·laborar amb Vicens Vives i em vaig dedicar a estalviar de mala manera per canviar de pis. Fins que un dia em va trucar en Francesc Vallverdú en persona per encarregar-me una coseta. Jo el vaig anar a veure tot emocionat (m’ha trucat en Vallverdú!) i em vaig prendre com tot un repte la feina de picar-li un petit manuscrit que recollia una intervenció que havia fet en no sé quin congrés. Hi havia tres o quatre erradetes (totes de puntuació, em sembla), i, una mica acollonit, vaig aprofitar per corregir-les-hi i quan ens vam tornar a veure per dur-li el disquet l’hi vaig fer notar mirant de no ficar la pota i que l’home se m'enfadés. Ell em va dir que «naturalment, a tots se’ns escapen coses, moltes gràcies», i aleshores em va començar a xerrar sobre el contingut de la conferència (el llenguatge popular dels nanos del Poble Sec dels cinquanta, amb paraules del caló, etcètera), jo li vaig fer cara de bon nen, ell va interpretar que el que m’explicava no m’interessava i la cosa va quedar aquí: adéu adéu. I jo vaig sortir de 62 amb el cor encongit, maleint la meva capacitat de quedar malament en les entrevistes. En fi... no sé si se’m va ofendre, perquè no vam parlar mai més, però el cas és que al cap de dues o tres setmanes em trucava la Montse Rodés, la poeta, i m’encarregava el meu primer llibre per a Edicions 62. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

(Per cert, en Vallverdú en tot moment em va deixar molt clar que només m’havia trucat per una necessitat puntual, que m’encarregava aquella feina però no confiés que me’n donés cap altra i em va insistir molt que li dugués la factura, tot i que jo l’hi hauria fet ben gustosament de franc, i probablement ell ho sabia. Potser és una ximpleria, però en aquell moment, que jo era molt pardalet, li vaig agrair que m’ho deixés tot tan clar d’entrada —i que em pagués, que no tenia un duro.)

Més info:
En un dels reportatges que han sortit aquests dies he descobert que 62 té un servei d’impressió per encàrrec: www.ipe62.cat. I jo que no en tenia ni idea!
Bernat Puigtobella també explica la seva batalleta a Núvol.com (però que consti —puntualitzo amb el dit alçat— que jo ja tenia aquest apunt al cap abans de llegir-lo :-p)

Cent anys del naixement de Tísner

Avui, 28 de maig, fa cent anys que va néixer Avel·lí Artís i Gener, Tísner. La meva relació professional amb ell és perfectament obviable: fa uns anys vaig corregir la seva traducció de Cent anys de solitud, recuperada per Belacqva (un d’aquells llibres que no en pots tocar res perquè l’autor ja és mort i és clar), i el dia que es va morir, un diumenge, jo feia de becari a Catalunya Ràdio i recordo les corredisses dels periodistes per trobar algú que els en pogués donar un tall de veu. La cosa es va resoldre, em sembla, amb declaracions d’en Màrius Serra i d’en Bru de Sala.

El primer record que tinc de Tísner és quan col·laborava a La caixa sàvia,

un programa concurs de Salvador Alsius sobre llibres que a casa miràvem en família. Del programa no en tinc cap record concret, només quan al final sortia un senyor gros i vell amb un ull de pirata que parlava de manera afable i que a mon pare li agradava molt (aquí en teniu unes imatges, a partir del minut 2.11). Més endavant, furetejant per la biblioteca de casa, vaig trobar Paraules d’Opòton el vell, probablement el seu llibre més conegut i que vaig devorar sorprès pel plantejament, i L'enquesta del Canal 4, que, si no recordo malament, explica com una cèl·lula de la resistència intenta fer caure la seu del Canal 4, símbol de la dictadura d’un país imaginari. Llegit en plena «època terrorista», el llibre em va apassionar. Més endavant li va tocar el torn a la seva traducció d’A sang freda, que em va descobrir tota una altra manera d'escriure i em sembla que va matar definitivament la meva admiració per la literatura abstrusa i per la mania de fer servir verm en lloc de cuc, com em retreia la meva estimada L. I finalment em vaig llegir Els gossos d’Acteó, un llibre del qual, així en fred, només recordo una frase —«Fem-ho bé que malament ja hi surt»— i la convicció que el meu coneixement del món clàssic era miserable (aquí teniu una miniexplicació del mite).

El primer llibre que vaig corregir

Moment emotiu! Ordenant paperassa per casa he trobat el primer llibre que vaig corregir com a free lance. Abans havia treballat en diferents empreses, però aquesta va ser la primera vegada que vaig tenir a les mans unes galerades com Déu mana. Feia poc que havia marxat de casa mons pares i encara no tenia ni taula, de manera que el vaig acabar corregint sobre el llit (de matrimoni), equipat amb un matalàs nou de trinca que em va durar fins fa ben poc. Un mal d’esquena! Va ser això el que em va decidir a comprar una taula (de fet en vaig comprar tres aprofitant no sé quina oferta, però ara no toca).

El llibre servia de prova per veure si em fitxaven, i lingüísticament estava prou bé, però hi havia un fotimer d’errades a les capçaleres, a l’índex, en l’aplicació d'estils... Vaja, tot allò que no et sols trobar, doncs tot concentrat en un sol llibre. Però a part d’això no recordo que em provoqués cap dificultat especial, i fins i tot recordo que me’l vaig ventilar bastant ràpid, malgrat que vaig comprovar toooootes les paraules mil vegades, vaig repassar una i altra vegada les particions sil·làbiques, vaig omplir els papers d’anotacions amb llapis, vaig recorregir alguns dels contes més conflictius... Ai, que no ho he dit: el llibre eren els Contes complets de Beatrix Potter, publicat per Rosa dels Vents, i em sembla que encara es troba a les llibreries :)