Els correctors de Pla

Ja fa dies vaig dir que parlaríem del llibre De Verdaguer a Ferrater, de Narcís Garolera, però us vaig enganyar: parlarem només d’un dels articles que inclou: «Una edició crítica d’El quadern gris» (perquè no m’apedregueu al final copiaré l’índex del llibre, així us feu una idea del que hi trobareu, i si en voleu saber més visiteu el web de l’editorial o llegiu aquesta entrevista que li fan a l’autor a l’Ara).

L’article en qüestió parla d’un tema que ja fa venir salivera a més d’un... els correctors de Pla! Quantes vegades no hem dit: «Reeeees, hi he tocat quatre cosetes», quan resulta que hem canviat el llibre de dalt a baix? Doncs ells també ho feien! Quantes vegades no hem canviat un registrar per un escorcollar, un major per un més gran, un a pesar que per un malgrat que? Doncs ells també ho feien! Val a dir que ells en feien de més grosses, eh?, que dónes un cop d’ull a l’apartat dedicat a les ultracorreccions i inspires fort i aixeques una cella. Però també és veritat, com recorda Garolera, que eren altres temps, i que si ara corregir és difícil, aleshores no t’ho explico, i si a això hi afegim que Pla era més aviat descurat amb l’ortografia, segur que en més d’un moment els seus correctors devien pensar allò que hem pensat tots alguna vegada quan ens toca remenar el text d’algun perla que creu que els accents es van inventar per als altres: «Mira, xato, mentre no aprenguis a accentuar, et fotré tots els escorcollar que em surtin de la punta de la ploma!».

Però no ens descentrem, que l’article té més teca. De fet, la més divertida és a l’apartat dedicat a les correccions «morals» (culpa de l’editor, no dels correctors). Us en copio dos fragments:

Pla hi evoca un catedràtic de la Universitat de Barcelona, que qualifica de «carcamal» i «bercengàs», les lliçons del qual considera unes «delirants collonades». Doncs bé: en l’edició de Selecta aquest docent passa a ser un «professor» i un «senyor», i el contingut de les seves classes, unes «delirants explicacions». La consideració que, de cop i volta, mereix a Pla el catedràtic –i que edulcora la crítica oberta que l’autor en fa– potser té a veure amb el fet que aquest docent era el pare d’un conegut prohom barceloní, parent proper de l’editor Cruzet...

[...] En una [altra] anotació, el dietarista evoca una tarda de diumenge, a la penya de l’Ateneu, on tots els assistents fumen cigars, i, per contrast amb l’aire net i clar del carrer, es queixa del «gust de menta» que es respira a la sala de conversa. El manuscrit, en canvi, diu ben clar que es tracta d’un «gust de merda»...

Finalment, vull comentar una mica un apartat que Garolera titula «Sorpreses lingüístiques», en què el filòleg es queixa que els correctors canviessin formes correctes i perfectament catalanes com «Pelai» per «Pelayo», «romandre» per «restar» o «afeccionar-se» per «aficionar-se». Hi estic d’acord (bé, del «romandre» en podríem parlar, però ara no toca), però no estic d’acord amb la sorpresa que manifesta per dos canvis: «bruscos» en lloc de «bruscs» i «se sent» en lloc de «es sent». Si resulta que un autor, per molt Pla que es digui, et presenta un manuscrit brutíssim i t’escriu coses com «sapiguer» i «istil», quan et trobes un «bruscs» o un «es sent» penses que és una patinada i tires milles. Potser és lògica de corrector i a vegades som massa cap quadrats —que també és veritat—, però no em sembla que siguin correccions sorprenents, tenint en compte que la feina del corrector no és només aplicar la norma sinó, dintre del possible, homogeneïtzar una mica el registre, l’estil, etcètera. Ja sabeu de què va.

Per cert, que sempre m’havia sorprès que Pla fes servir la paraula tamany, i veient l’alt nivell d’intervenció dels seus correctors encara em sorprèn més que la deixessin passar. Em sona que tamany no hi ha sigut mai, al diccionari, i no sé pas què pensar-ne, ara... Una badada, una petició expressa de Pla, o simplement no ho sabien —que no ho crec?

I una darrera cosa, i ara sí que us deixo amb l’índex promès i me’n vaig a dormir: l’edició d’El quadern gris corregida (o descorregida) per Garolera apareixerà al novembre a Destino, si no hi ha retards d’última hora.


ÍNDEX DE DE VERDAGUER A FERRATER

Justificació
Jacint Verdaguer: assaig biobibliogràfic
La poesia juvenil de Verdaguer
Canigó: romanticisme i ideologia
Dotze cartes inèdites de Jacint Verdaguer
Els dimonis de Verdaguer
Vuit cartes de Maragall a Puig i Ferreter
Dos textos inèdits de Víctor Català
L’articulisme de Josep Maria de Sagarra
Una nova lectura d’El poema de Montserrat
Josep Pla: El quadern gris, ¿un dietari?
Una edició crítica d’El quadern gris
Pla i Verdaguer: afinitats i divergències
Josep Pla i Joan Coromines: una relació epistolar
Roses vista per Josep Pla
Josep Pin i Soler, un escriptor independent
Les primeres obres de Francesc Pujols
Mèxic en l’obra de Carner, Calders i Artís-Gener
Joan Coromines: notes per a una biografia
Coromines i els escriptors
Gabriel Ferrater en el record

Verdaguer, també contra Eurovegas

Perdoneu l’anacronisme, però em vaig trobar aquest fragment en un llibre que estava corregint i com que aquell dia el bisbe de Sant Feliu havia dit que l’Eurovegas és degradant per a la persona humana, no vaig poder evitar fer el link en zero coma (ara s’hi ha afegit l’abat de Montserrat, visca!). El fragment correspon al pròleg de la traducció de Nerto, de Frederic Mistral, i us el puc oferir gràcies a la bilioteca virtual Miguel de Cervantes. Ortografio una miqueta el text.

Mes, sobretot, [al diable] li agraden les joguines que fan caure d’esquena els més valents i presumits dins les flames de l’infern; lo joc, que cria los renegadors, los goluts, los deshonestos, los plagues, los ganduls, los usurers, los estafes; lo joc, que mena, per mals camins, al precipici, a la disbauxa; lo joc, que fa descristianisar, que fa sobre les cases arrunades créixer l’ortiga i la calcida; lo joc, que fa los parricides.

Gentils lectors, amb tot això me sabria greu que agafàsseu por: si lo monstre és fi, no és pas l’amo; i per aquell que vol lluitar hi ha sempre medi de vence’l.

Suposo que heu notat que he escrit descristianisar, i no descristianitzar, i m’hi jugo un pèsol que teniu pares o avis que diuen generalisar, desmoralisar, etcètera. Doncs si em permeteu fer-me el pedantet, us explico que la pronúncia amb la essa sonora era la més habitual al començament del segle XX, però Fabra pensava que el català, si no hagués tingut la interferència del castellà, hauria evolucionat cap a la pronúncia africada, de manera que va optar per fer-nos escriure tz i avall. Ho trobareu explicat breument en aquestes dues fitxes d’en Miquel Boronat (fitxa 1 i fitxa 2), i de manera més extensa en aquest article de l’August Rafanell. Fabra mateix també ho explica en una conversa molt aclaridora, però ja em perdonareu que l’he buscada com un boig i no l’he sabuda trobar.

Per cert, el llibre on surt aquest fragment és De Verdaguer a Ferrater, de Narcís Garolera, i quan tingui un moment en parlarem, perquè té un o dos articles molt i molt interessants sobre els correctors de Pla.