Una mica de Fabra...

Quan estic treballant i m’avorreixo (o tinc molta calor), a part del Twitter, els diaris, etcètera, m’agrada entretenir-me pegant un cop d’ull a les Converses filològiques de Fabra (us les podeu descarregar aquí). Avui escombrem una mica cap a casa i us en deixo dues que parlen dels correctors:

516
5 II 1924

Sembla impossible, però encara és l’hora que els nostres diaris apareixen amb innombrables faltes d’ortografia. Agafeu qualsevol diari català i, al costat dels articles i treballs de certs redactors o col·laboradors, trobareu la secció telegràfica, ja menys correcta, i certs escrits de col·laboradors, i sobretot anuncis, plens de faltes d’ortografia de les més grolleres. I és que, mentre en un diari no hi hagi sinó uns quants redactors i uns quants impressors que sàpiguen d’ortografia, com que aquests no poden revisar tots els originals ni totes les proves d’impremta, sempre hi haurà seccions del diari que apareixeran entacades de faltes d’ortografia. En un diari, són tots els que intervenen en la seva confecció que haurien de saber d’ortografia, almenys d’ortografia.

Llavors no seria possible, en un diari important, la publicació d’un anunci com el que m’ha suggerit aquesta conversa d’avui, el qual, en una setantena de mots, presenta vuit faltes d’ortografia:

«Si respireu amb una pastilla V. a la boca, os preservareu...» No és os:  és us o vos. Més avall trobem el plural de antisèptica escrit antisepticas sense accent i amb a davant la s de plural. Més enllà, impregnaven accentuat i l’adverbi més sense accentuar, així com el substantiu mà. Més enllà, encara, qu’es en lloc de que es i solsament en lloc de solament!

584
5 VIII 1924

És una cosa de no dir el bé que farien els nostres diaris si apareguessin escrits correctament, en un català lliure de castellanismes, i de faltes de gramàtica, i d’inversions i pleonasmes inelegants. La difusió del bon català està a la mà dels que confeccionen els nostres diaris. Per això és tant de doldre que certes seccions d’aquests apareguin constantment entacades de tota mena de faltes: d’ortografia, de sintaxi, de lèxic. La gran majoria dels seus lectors, que no han après el català a l’escola, que no han tingut ocasió d’estudiar a fons la gramàtica catalana i que solament per la lectura proden anar depurant i enriquint llur lèxic, ¿quin profit trauran d’empassar-se cada dia unes quantes planes d’un català pitjor que el parlat, on els castellanismes més inversemblants alternen amb arcaismes mal usats, on són acceptades les incorreccions més grolleres de la llengua vulgar, on a cada moment apareixen faltes de construcció com les notades en la conversa anterior, on ni tan solament els mots apareixen sempre correctament ortografiats? Quan un dia i un altre dia fem notar, en aquestes converses, com és deplorable el català d’algunes seccions dels nostres a llegir al públic el català deplorable en què habitualment apareixen escrites certes seccions dels nostres diaris, és perquè ens dol que la premsa diària, que tant de bé podria fer per a la difusió del bon català, contribueixi més aviat a la perpetuació i àdhuc a la introducció d’una munió de grafies, formes, paraules i construccions defectuoses.

¿Per què no es decideixen les nostres empreses editorials a tenir un nombre suficient de bons revisadors d’originals? Ja sabem que en tenen; però no en nombre suficient per a revisar tots els originals. I això és indispensable; no basta que una gran part d’un diari estigui correctament escrita: és tot el diari que ho ha d’estar! I tots sabem com es confeccionen certes seccions dels nostres diaris. I tots sabem per què no es confeccionen millor. Però, davant el bé que deixa de fer-se i el mal que positivament es fa donant a llegir al públic el català deplorable en què habitualment apareixen escrites certes seccions dels nostres diaris, ¿no hauríem d’esperar de les empreses editorials que es decidissin a fer qualsevol sacrifici per tal que no sortís una sola ratlla que no hagués estat curosament revisada per un bon revisador d’originals?

Me càgon Hisenda...

Feia dies que em rondava pel cap dedicar un article a aquesta expressió (des del 30 de juny, d’aquí ve el títol), però com que tampoc tinc res d’interessant a dir-ne, doncs ho anava posposant. De fet, l’únic que volia era remarcar que déna va amb accent, si més no d’acord amb el GDLC, suposo que per diferenciar-ho de les denes, que són els grans grossos dels rosaris (els petits no sé com se diuen, per cert).

El cas, però, és que l’altre dia un il·lustre lector d’aquest bloc em va preguntar que com ho havíem d’escriure: si càgon, càgom, càgum... i no tinc cap resposta bona. Jo per defecte opto pel càgon (amb accent, que és plana no acabada en -a -e -i -o -u -as -es -is -os -us -en -in), però sense gaire fe, perquè l’únic argument que tinc per defensar-ho és que és la forma més semblant a l’original cago en, que ja veieu que com a argument no és gran cosa. Com sol passar en aquests casos, ni el DGLC ni el DIEC2 resolen el problema (ara no tinc a mà el GD62, tot i que em sona que tampoc en diu res), però gràcies a l’Ésadir he descobert que aquesta forma és la que recull Joaquim Pomares al seu Diccionari del català popular i d’argot. De tota manera, si et trobes un càgom, un càgum o un càgun, o fins i tot un cagunlou/cagumlou tot juntet, què has de fer? Normalment tendeixo a no tocar-ho, si més no no em fico amb les emes i les enes, que impliquen pronúncies diferents (el tàndem o/u és una altra cosa, aquí toco més però sense tenir-ho del tot clar). Formes com cagu’n, cago’n, etcètera, sí que no les passo, però de fet diria que fa anys i panys que no me les trobo en un text per corregir.

Hi ha un altre punt a discutir, encara: quan hi afegim el me.

Hem d’escriure me càgon l’ou, mecàgon l’ou, mecagonlou? Depèn de com de ràpid parli el personatge :-p Seguint la mateixa lògica que aplico per escriure càgon, ja us podeu imaginar que jo tendeixo a separar-ho (me càgon), però Pomares prefereix mecàgon, i què voleu que us digui, jo tampoc m’hi posaria gaire fort, a prescriure una o altra forma.

I finalment, no podem esquivar parlar d’una variant del càgon: el càsum/mecàsum (amb totes les variants ortogràfiques que us vulgueu imaginar). M’hi jugaria un pèsol que és una variant pròpia del català oriental, i pràcticament desconeguda en occidental, per això no crec que hi hagi gaire problema a escriure-ho amb u i tot junt (en el cas del mecàsum), prioritzant la pronúncia a altres consideracions,

Bé, ja veieu que a vegades les preguntes més innocents es poden convertir en molt incòmodes, i deixar en pilota picada els correctorets d’estar per casa com ara jo :p En el fons us vinc a dir que no crec que hi hagi una única resposta i que ho escriviu com vulgueu, tot i que jo opto per càgon i me càgon, per les raons que explicat, que són prou febles; la forma càgom també em sembla prou raonable. Perdoneu que el post sigui tan fluixet, espero lluir-m’hi una miqueta més en els que vindran ;)

Marilyn Monroe vista per Truman Capote

Ara estàvem mirant amb la senyora uns reportatges del 33 sobre la Marilyn Monroe (pronunciat Monróu, aguda, que jo no en tenia ni idea) i m’ha vingut al cap que fa tres o quatre anys vaig corregir aquest llibret de Truman Capote, amb una molt bona traducció de Francesc Rovira, en què l’home fa un retrat de la Marilyn, i també de Marlon Brando i de Tennessee Williams, una mica a l’estil dels homenots de Pla. El retrat que fa de la Marilyn em va sorprendre perquè per mi la dona era la rosseta de les faldilles aixecades i poca cosa més, i aquí la reflecteix, com bé diu el títol del relat, com «una criatura deliciosa». El retrat d’en Marlon Brando em va fer gràcia bàsicament perquè passa al Japó, i vulguis que no el Japó de fa cinquanta anys no deixa de ser exòtic, i finalment del de Tennessee Williams només en recordo que parla dels assajos d’Un tramvia anomenat desig i poca cosa més. Perdoneu la inconcreció de tot plegat, però ara no tinc el llibre a mà, i no deixo de sorprendre’m de la meva capacitat d’oblidar els llibres que corregeixo (un dels motius, si no el motiu principal, per obrir aquest bloc, per cert). En qualsevol cas, Retrats és una petita meravella i es llegeix en una tarda, això sí que ho puc dir.

De Capote també en recordo, és clar, A sang freda, en traducció d’en

Tísner, que em va caure a les mans als disset o divuit anys un dia furgant per la biblioteca del pare i que em va impressionar moltíssim —de fet em sembla que va capgirar completament la meva idea de la literatura i del llenguatge literari i totes aquestes coses; un dia d’aquests me l’hauré de tornar a llegir—. Al cap de no res, tot il·lusionat, em vaig comprar Música per camaleons, traduït per Quim Monzó, però no sé si me’l vaig llegir en un mal moment o què, però el cas és que em va semblar un llibre sense gaire suc ni bruc, i aquí es va acabar el meu interès per llegir Capote, fins que em va tocar corregir Retrats i ara que hi penso potser ens hi haurem de posar de nou, a llegir aquest home.

PD: Ara veig que el text sobre Marilyn Monroe forma part de Música per camaleons, i en el primer moment que me’l vaig llegir no em va fer ni fred ni calor. Ja tinc feina per quan torni a Barcelona: compararem traduccions i ens tornarem a llegir Música per camaleons i a veure què.

"Dels que es casen als cinquanta, pocs n'arriben als seixanta"

Estava remirant diccionaris per a una futura entrada sobre el me càgon —demà, si Déu vol— i he anat a parar a l’entrada casar del DCVB, i heus aquí que m’hi he trobat unes quantes frases de la cultura popular que m’agrada: la que està ben carregada de mala llet. Aquí les tenim:

• Si vols casar bé les filles, no les facis mai pubilles.
• Dels que es casen als cinquanta, pocs n’arriben als seixanta.
• A cent lliures menos, caseu-vos amb la gran: vol dir que el qui es vol casar i va a una casa on hi ha algunes germanes, li convé casar-se amb la major, encara que porti menys dot, perquè té probabilitat d'entrar pubilla si es mor l’hereu (Llofriu).
• Qui lluny se'n va a casar, o s'enganya, o va a enganyar.

Parant l'orella: Si no dormen els ullets, descansen els ossets

Ho vaig sentir fa un parell de setmanes a una noia de Vic que avui fa trenta-quatre vint-i-nou anys (per molts anys!). Vol dir que si no pots dormir val més que et quedis al llit, i així almenys descansaràs una mica.

Parant l'orella: Passar les set calces d'amargura

Ho vaig sentir l’altre dia a una senyora gracienca de setanta o vuitanta o noranta anys. El diccionari ho defineix com «passar moltes tribulacions», però inexplicablement ho ortografien malament i escriuen «passar els set calzes d’amargura». Ai, aquests de l’IEC... :-p

Cardem, cardem, que el món s'acaba!

Per fi l’he trobat! Recordava que per Internet corria una llista de sinònims de cardar, però per més que busqués i rebusqués no hi havia manera de trobar-la. I ahir, de cop, se’m va fer la llumeta: la vaig llegir al Zèfir! Apa, doncs, reprodueixo el correu íntegre, del 9 de setembre del 2004, per si mai li pot fer servei a algú.

Us pose una llista d'expressions que un company i jo van traure en un treball de facultat l'any 1995. Férem una enquesta entre els companys de classe (tots de comarques valencianes) i va eixir això. Com podreu comprovar, hi ha de tot (barbarismes, barbaritats, etc.) Algunes s'adiuen més al to informal de l'expressió castellana "echar un polvo".


Bon profit,


Òscar




VII. L'ACTE SEXUAL


1- Fer-ho
2- Fer l'amor
3- Fer l'acte
4- Xingar
5- Follar
6- Jugar
7- Pegar un quiqui, una pardalà(-da), una trompà(-da), un xu-xú, un taco, una ceba, un polvo, una pinà(-da), un nano, una castanyà(-da), una puntà(-da), un tanto, un casquete, un viatge, un barandat, un tabic, un sacsó, una piuà(-da)
8- Furgar
9- Fotre
10- Tindre marxa
11- Tindre negoci
12- Arribar fins al final
13- Arribar a més que rotllo
14- Fer xiquets
15- Xuscar
16- Nyaca, nyaca
17- Triqui, triqui
18- Nyiqui, nyiqui
19- Gitar-se junts
20- Tirar-se'n a una
21- Obrir en canal
22- Esgarrar-la
23- Rebolcar-se
24- Cepillar-se a algú
25- Passar per la pedra
26- Acte matrimonial
27- Clavar-la fins al mànec
28- Xupar-me-la
29- Fer-me-la a trossos
30- Escatar-la
31- Sentir-la gorda
32- Endolçar
33- Fornicar
34- Tindre flan
35- Folloteo
36- Anar en bici
37- Clavar-ho
38- Pinejar
39- Posar una vara
40- Anar a dormir
41- Anar a empalmar-se
42- Hui toca lluita
43- Complir
44- Matxacar
45- Fregar
46- Fumar-se'n a alguna
47- Pecar
48- Llevar la pols
49- Llevar les teranyanes
50- Fer ús de matrimoni
51- Jugar a retors i monges
52- Acabar bé la festa
53- Créixer i multiplicar-se
54- Obrir de cames
55- Netejar sabates
56- No tocar paret
57- Ficar-la en calent
58- Cardar
59- Mullar
60- Mullar el xurro
61- Encetar el pastís
62- Desflorar
63- Estrenar
64- Desvirgar
65- Fer una desflorà(-da)
66- Anar a treballar
67- Trincar
68- Pegar-se una llima
69- Pegar-se un lote
70- Pelar-se una castanya
71- Rebolcó
72- Fer cosetes
73- Fer-ne una de ben grossa
74- Foradar
75- Taladrar
76- Beneficiar-se a algú/-na
77- Ser criat de dalt i de baix
78- Anar al llit
79- Anar a l'hort
80- Tindre comboi
81- Estacar-la
82- Esmolar el piu
83- Muntar a cavall
84- Esquiar
85- Espatarrar
86- Flicar

"Fèlix Millet, el gran impostor", de Jordi Panyella

L’altre dia que van tancar l’Ausàs a la presó em va venir al cap un llibre que vaig corregir fa uns mesos: Fèlix Millet, el gran impostor, de Jordi Panyella, que va tenir un ressò mediàtic notable, com podeu comprovar a la pàgina que li dedica l’editorial, però que em fa l’efecte que no va vendre tant com era d’esperar: parlant-ne amb els amics molts no sabien ni que s’havia editat, i donant un cop d’ull a les llistes de més venuts només l’hi vaig veure tres o quatre —cinc?— setmanes. No deixa d’estranyar-me, perquè jo el vaig corregir tot emocionat pensant que feia un dels èxits de la temporada, i a més em vaig currar un índex de noms la mar de xulo, però en fi, valtros us ho perdeu...

La veritat és que el llibre no fa cap revelació que hagi de capgirar el cas de dalt a baix, però sí que explica amb pèls i senyals tot el que se sap —i es pot explicar— de l’entramat que es van muntar Millet i Montull: implicacions polítiques —sense fer-hi sang—, relació amb els treballadors del Palau, vida personal, vida familiar, relació amb el Barça... Hi ha anècdotes curioses, com la dels ascensors de la Ciutat de la Justícia o la de la foto del pàrquing, Mourinho style; revelacions sorprenents, com la de l’«esmena del Palau» que cada any s’introduïa als pressupostos generals de l’Estat o la relació amb Aznar, i d’altres d’aquelles que emprenyen, com quan descobrim la manera com es va arreglar la finqueta de l’Ametlla del Vallès... de tot, explicat amb el bon ofici d’un periodista que sap presentar de manera entenedora la complexitat del cas i del personatge esquitxant la narració d’anècdotes que la fan de bon llegir (és allò que un periodista em va dir una vegada que es deia IH. «IH?», vaig haver de preguntar-li, amb cara de ximple. «Interès humà, xiquet»).

Jordi Montull camí del cotxe

Dos petits retrets, però, i espero que els de l’editorial no em matin: sí que en diversos moments la narració agafa un bon ritme i atrapa el lector, però en d’altres s’introdueix alguna digressió no del tot necessària, especialment alguna consideració sobre el futur del periodisme o algun judici moral sobre els autors del cas (que d’acord que en Millet i en Montull són uns bandarres, però potser no cal repetir-ho tant). I el segon no sé si és un retret o què, però et quedes amb la impressió que en algun moment el periodista es mossega la llengua. És coherent amb el plantejament del llibre, més descriptiu que interpretatiu, i també s’ha de tenir en compte que és un cas encara sota judici, i que té tantes ramificacions que com qui diu se’n podria escriure una enciclopèdia, però et quedes amb ganes d’una miqueta més, ves. A veure si n’hi ha segona part quan el jutge dicti sentència.

I per acabar, un interrogant que es va dibuixant al llarg del llibre: segons com, en Millet va ser un «bon» gestor del Palau, en el sentit que va modernitzar la institució, la va fer créixer, etcètera. En certa manera, doncs, es podria considerar que el que va robar s’ho va «guanyar»: en Millet va aconseguir que el Palau rebés molts, però molts diners, i Millet considerava que com a premi per la bona feina es mereixia el seu trosset de pastís... Sí, ja ho sé, el que acabo de dir és de pedrada directa al cap, però mira, hi rumio hi rumio i... dubto. Deu ser que sóc un corrupte en potència :-p

Com editar un PDF

Editar un PDF és un autèntic maldecap: quan els clients em van començar a enviar PDF perquè els corregís, encara que només fossin dues pàgines, em creaven un problema dels grossos. Gràcies a Déu, després de moltes hores de recerca, de moltes emprenyades (com pot ser que no hi hagi ni un puto editor de PDF gratuït?) i de resoldre-ho de les maneres més estrambòtiques possibles (fer servir l’Inkscape, corregir el text en paper i després escanejar-lo i moltes altres solucions imaginatives que no explicaria mai en públic), vaig aconseguir trobar una solució com Déu mana.

Per editar un PDF jo conec dos programes: el PDFescape i el Xournal. El PDFescape és una eina en línia, gratuïta, que us permetrà escriure sobre un PDF preexistent; també hi podeu afegir imatges, enllaços, eliminar pàgines, incorporar notes... Per al que ens interessa, si sou correctors el que us anirà millor és escollir l’opció «Freehand»: la seleccioneu, feu un gargot qualsevol, cliqueu sobre el gargot que acabeu de dibuixar i a la part de dalt us apareixerà l’opció per triar el color i el gruix del traç. Escolliu el vermell i a partir d’aquí ja no tindreu cap problema. El PDFescape té una limitació, però: no permet treballar amb arxius de més de cent pàgines (això s’arregla fent servir el PDF Split and Merge, aka PDFsam, que us permet cosir, tallar i sargir els PDF al vostre gust).

Si això de treballar en línia no us fa peça, hi ha una altra opció: el Xournal, que és una petita meravella i us permetrà corregir de manera fàcil i intuïtiva. Té dues pegues, però: la primera, que s’ha d’anar amb compte a l’hora de desar el fitxer. No heu de fer un «Save» o un «Save As» normal, sinó que heu de triar l’opció «Export to PDF» (Ctrl+E); si no, el fitxer quedarà desat en el format .xoj, que no ens servirà de gaire. La segona pega és que si el PDF no està «net» (té fragments ressaltats amb fluorescent groc o algú hi ha inserit comentaris al marge), el programa no ho sabrà llegir i no us permetrà obrir el fitxer. El Xournal és un projecte universitari i va deixar de desenvolupar-se el 2009, i per això no sap interpretar les característiques més noves del programa d’Adobe; per ara això no és un gran problema, però suposo que amb els anys el Xournal deixarà de ser útil. Una llàstima, perquè és el primer editor de PDF gratuït que vaig fer servir i el que utilitzo més sovint. Ai, una darrera cosa: quan deseu el fitxer hi ha una petita pèrdua de qualitat en la qualitat d’imatge... no és res greu, pràcticament no es nota, però si sou molt primmirats potser us fa arrufar el nas.

A banda d’aquestes opcions gratuïtes, n’hi ha d’altres de pagament, és clar. La millor de les que jo conec és el Foxit Editor, que és igualet que el programa d’Adobe Acrobat i us permet utilitzar-lo durant un mes de manera gratuïta, però passat aquest mes ja us tocarà rascar-vos la butxaca (i això no ho volem, oi que no?).

I un últim detall: si només heu d’editar algun fullet de tant en tant potser no val la pena, però si heu de treballar amb fitxers més grossos us serà molt útil comprar-vos una tauleta gràfica, que és com un Telesketch modern que va amb un boli electrònic (a mi m’ho van explicar així, que no tenia ni idea que existien aquestes coses). Jo tinc aquesta, que val cinquanta eurets i fins ara m’ha anat la mar de bé.

Parant l'orella: los ulls s'enamoren de les llaganyes

Me l’ha dit aquest matí una noia de Pratdip que es referia a una xiqueta bastant guapa que és la parella d’un noi... bé, el que en diríem un saldo. Surt al DCVB, entrada ull: «Hi ha ulls que s'enamoren de llaganyes: significa que hi ha homes bells que s'enamoren de dona lletja, i vice-versa».

Paraules que et vas trobant (III): sicalíptic

«El mot sicalíptic, com assenyala el Dic­cionari eròtic i sexual (Edi­cions 62, 1989) de Joan J. Vinyo­les i Vidal & Ra­món Piqué i Huerta: “és dit dels llibres, re­vistes, espec­tacles, etc., erò­tics. Fou un mot popular de co­men­çaments de segle fins a la guerra civil”». Gràcies a Wordreference.

Paraules que et vas trobant (II): aixalavar / eixalavar

Per gentilesa de reflexions en català, coautor de Lo Vistaire, i del DCVB, dos nous significats de la paraula:

EIXALAVAR v. tr.
|| 1. Rentar per primera vegada la roba abans de posar-la a la bugada (Ll., Urgell, Segarra, Ribera d'Ebre, Maestr.); cast. clarificar.
|| 2. Desgustar el menjar posant-hi massa aigua (Tortosa); cast. aguar.
Fon.: aјʃalaβá (Ll., Gandesa, Ulldecona); aʃalaβá (Balaguer); əʃələβá (Sta. Col. de Q.); eјʃalaβá (Maestr.).
Etim.: d'un creuament del llatí *exaquare ‘banyar’ amb lavare ‘rentar’ (J. Subak, en Zschr. r. Ph., xxxiii, 481).

AIXALAVAR v. tr.
Remullar i donar un rentó a la roba abans de posar-la a la bugada.
Fon.: aјʃalaβá (Lleida, Gandesa, Ulldecona); aʃalaβá (Balaguer); əʃələβá (Sta. Col. de Q., Vimbodí).
Sinòn.: passar per l'aigua.
Etim.: segons J. Subak, d'un creuament de *exaquare ‘banyar’ amb lavare ‘rentar’ (Zschr. r. Ph. xxxiii, 481).

George Lakoff, "No pensis en un elefant": la decepció de la temporada

Bé, no sé per què dic «de la temporada» si el llibre és del 2008, i, per cert, no sé si se’n devien vendre gaires perquè en vaig trobar una pila d’exemplars en una llibreria de vell a 1,95... En fi, prou rotllos i anem al gra.

El títol crida l’atenció, és clar, i veus que l’autor és en Lakoff i el nom et sona però no saps de què i obres i mires la solapa i t’hi trobes: «George Lakoff és catedràtic de Lingüística a la Universitat de Berkeley, Califòrnia, i un dels lingüistes americans amb més prestigi arreu del món», doncs quan et trobes això t’ho penses un moment i decideixes que per dos euros no t’arruïnes, i arribes a casa, et poses un vermutet amb gel i olives i patates, com un rei, i comences a llegir: «Primera lliçó de marcs: com es pot recuperar el discurs públic». Aquest és el capítol més interessant. Tracta de com dirigir el debat de manera que es parli dels temes que a tu t’interessen i de la manera que a tu t’interessa —d’aquí ve el títol del llibre: si li demanes a algú que no pensi en un elefant, inevitablement hi pensarà; si li dius a algú que en Montilla (o en Mas, o qui sigui) no va ser/és tan mal president estàs assumint que de fet va ser/és justet—. Després d’això, Lakoff parla dels dos models que guien la política americana: el del pare nodridor (el dels demòcrates, que és comprensiu, constructiu, mira de superar els problemes amb el diàleg i buscant una entesa) i el del pare estricte (el dels republicans: sever, autoritari, poc obert a la negociació).

I ja està. Aquí s’acaba el llibre. Tota la resta, de la pàgina 55 a la 156, és, grosso modo, matisacions, puntualitzacions, ampliacions i exemples —sobretot exemples— del que s’acaba de dir. Al capítol 2, que parla de la victòria de Schwarzenneger a les eleccions de Califòrnia, encara hi vaig trobar una certa gràcia, perquè s’hi aplica molt didàcticament la teoria que s’acaba d’explicar, i a més és breu i passa ràpid, però els capítols 3, 4, 5 i 6 (sobre el matrimoni homosexual, l’11-S i la guerra de l’Iraq) em van semblar reiteratius; potser un americà en llegir-ho pensa que Lakoff té molta raó i que ja era hora que algú alcés la veu, però des d’un punt de vista català... home, potser no calia tant de detall, amb un resumet ja hauríem fet (i si haguessin substituït aquests articles per altres de dedicats a la política catalana —des de les captacions temporals d’aigua fins als múltiples equilibris dialèctics sobre el pacte fiscal— ja hauria sigut la bomba, tot i que no sé fins a quin punt es poden fer aquestes coses). 


Després d’aquests capítols ve la segona part del llibre, «De la teoria a l’acció», i em sembla que si us poso els títols de cada capítol ja us en fareu una idea: «Allò que vol la dreta», «Allò que uneix els progressistes», «Les preguntes més freqüents» i «Com cal respondre als conservadors». És una part més programàtica, que a mi em va interessar d’aquella manera; potser a un polític professional li agradaria més, però a mi em va fer una mica l’efecte de ser un argumentari per a dummies.


I aquí s’acaba l’article. He dubtat molt a l’hora d’escriure aquest apunt, perquè un dels perills de tenir un bloc és acabar convertint-te en opinador de barra de bar i no és el que voldria fer jo, i a més Viena sol fer una bona feina (per exemple, acaben de publicar un llibre sobre Fukushima que a priori té bona pinta, un altre amb entrevistes del programa Singulars i un altre de l’antic director de Caixa de Catalunya sobre l’enrenou en què estem ficats). El cas, però, és que amb llibres d’aquests m’hi he trobat més d’una vegada: prometen molt, tenen un primer o un segon capítol molt dignes i després es perden en consideracions que poden tenir interès per a un lector americà, però que per al lector d’aquí es fan carregoses. No sé fins a quin punt els editors poden comprar mitjos llibres o es veuen obligats a comprar-los i editar-los sencers (em sembla que la cosa deu ser aquesta), però des del punt de vista del lector trobar-te un llibre que podria ser interessant i que s’acaba perdent en el localisme... destrempa bastant, a l’hora de comprar el següent llibre t’hi penses dues vegades.


I per cert, parlant de tot m’he enredat i no he discutit Lakoff, que em sembla que es podria fer: la seva teoria funciona molt bé quan funciona, però i quan no funciona? Perdoneu que no m’hi allargui, però és que són les tres del matí i estic rebentat. Només apunto que a vegades els lingüistes ens passem donant massa importància a la llengua... ja en parlarem més endavant, perquè és una ceba meva i segur que hi tornem.

Deu anys a Edicions 62

Aquests dies s’està parlant molt dels cinquanta anys d’Edicions 62,  i Déu n’hi do el ressò que ha tingut. Jo no hi puc afegir gaire, però com que a la tardor farà deu anys que hi col·laboro i fa poc que he corregit el meu llibre número 300 per a la casa (l’últim de John Verdon, que sortirà d’aquí a molt poc), doncs us explico la meva batalleta.

Quan vaig entrar a la facultat l’objectiu era clar: treballar a Edicions 62. De seguida vaig descobrir que la casa oferia una beca als estudiants d’últim any de carrera, i quan vaig arribar a quart em va faltar temps per demanar-la. Em van citar un dilluns a les vuit del matí, a l’edifici de Peu de la Creu, i allà m’esperava una noia que rondava la trentena que no sé què em va preguntar però sí que recordo que vaig sortir de la casa amb la sensació d'haver fet el més absolut dels ridículs. És la pitjor entrevista que he fet mai, amb diferència, i òbviament no em van agafar. 

Van passar un parell d’anys, vaig agafar una certa experiència com a corrector i ho vaig intentar de nou. Els vaig enviar el currículum, em van trucar, vaig tornar a Peu de la Creu (ara a una hora més decent) i em van fer una petita prova: tres o quatre pàgines d’una novel·la que no s’havia de tocar gaire i una pàgina de l’enciclopèdia Larousse on hi havia de tot i força. Em sembla que em vaig defensar amb dignitat, vam quedar que si me n’havia sortit ja m’avisarien i van passar una setmana, dues, tres, i jo mossegant-me les ungles. Un bon dia, parlant-ne amb una companya correctora que els havia fet alguna feineta, la noia em va insistir que truqués per veure què en pensaven i a veure si em queia alguna cosa. A mi em feia molta vergonya, però mira, finalment m’hi vaig decidir: vaig marcar i... «UNA MICA DE PACIÈNCIA, QUAN ET NECESSITEM JA ET TRUCAREM!». Em vaig posar de tots els colors, quina bronca em va caure! La part bona és que la meva companya em va veure tan fumut que em va convidar a una cervesa, la part dolenta és que vaig descobrir que tenia nòvio.

I després d’això ja me’n vaig oblidar, vaig pensar que el meu camí no passava per 62 i que m’hauria de buscar la vida en una altra banda. Vaig entrar a treballar al DOGC, vaig començar a col·laborar amb Vicens Vives i em vaig dedicar a estalviar de mala manera per canviar de pis. Fins que un dia em va trucar en Francesc Vallverdú en persona per encarregar-me una coseta. Jo el vaig anar a veure tot emocionat (m’ha trucat en Vallverdú!) i em vaig prendre com tot un repte la feina de picar-li un petit manuscrit que recollia una intervenció que havia fet en no sé quin congrés. Hi havia tres o quatre erradetes (totes de puntuació, em sembla), i, una mica acollonit, vaig aprofitar per corregir-les-hi i quan ens vam tornar a veure per dur-li el disquet l’hi vaig fer notar mirant de no ficar la pota i que l’home se m'enfadés. Ell em va dir que «naturalment, a tots se’ns escapen coses, moltes gràcies», i aleshores em va començar a xerrar sobre el contingut de la conferència (el llenguatge popular dels nanos del Poble Sec dels cinquanta, amb paraules del caló, etcètera), jo li vaig fer cara de bon nen, ell va interpretar que el que m’explicava no m’interessava i la cosa va quedar aquí: adéu adéu. I jo vaig sortir de 62 amb el cor encongit, maleint la meva capacitat de quedar malament en les entrevistes. En fi... no sé si se’m va ofendre, perquè no vam parlar mai més, però el cas és que al cap de dues o tres setmanes em trucava la Montse Rodés, la poeta, i m’encarregava el meu primer llibre per a Edicions 62. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

(Per cert, en Vallverdú en tot moment em va deixar molt clar que només m’havia trucat per una necessitat puntual, que m’encarregava aquella feina però no confiés que me’n donés cap altra i em va insistir molt que li dugués la factura, tot i que jo l’hi hauria fet ben gustosament de franc, i probablement ell ho sabia. Potser és una ximpleria, però en aquell moment, que jo era molt pardalet, li vaig agrair que m’ho deixés tot tan clar d’entrada —i que em pagués, que no tenia un duro.)

Més info:
En un dels reportatges que han sortit aquests dies he descobert que 62 té un servei d’impressió per encàrrec: www.ipe62.cat. I jo que no en tenia ni idea!
Bernat Puigtobella també explica la seva batalleta a Núvol.com (però que consti —puntualitzo amb el dit alçat— que jo ja tenia aquest apunt al cap abans de llegir-lo :-p)

Paraules que et vas trobant (I): eixalavar

Eixalavat: insubstancial
Eixalavar: tr 1 Esbandir la roba. / 2 Rentar per primera vegada la roba abans de posar-la a la bugada.

Desapareguts en combat (I): de reüll

Un apunt molt breu, que estic treballant, per fer notar que fa mesos que no em trobo l’expressió de reüll en cap llibre. Tot és mirar de cua d’ull i mirar de biaix (que jo no havia sentit mai, tot i que fent un Google ràpid es veu que molta gent sí que ho havia sentit). Quan et trobes coses com aquesta mai no saps si són paranoies teves, si has tingut la mala sort d’encadenar uns quants llibres així o si efectivament l’expressió està caient en desús; també pot ser que simplement tu sempre ho hagis dit d’una manera però el 90% de la gent ho digui a l’inrevés... En fi, que ja tindrem temps de parlar-ne. Tornem a la feina, que no arribo al proper lliurament!

Cent anys del naixement de Tísner

Avui, 28 de maig, fa cent anys que va néixer Avel·lí Artís i Gener, Tísner. La meva relació professional amb ell és perfectament obviable: fa uns anys vaig corregir la seva traducció de Cent anys de solitud, recuperada per Belacqva (un d’aquells llibres que no en pots tocar res perquè l’autor ja és mort i és clar), i el dia que es va morir, un diumenge, jo feia de becari a Catalunya Ràdio i recordo les corredisses dels periodistes per trobar algú que els en pogués donar un tall de veu. La cosa es va resoldre, em sembla, amb declaracions d’en Màrius Serra i d’en Bru de Sala.

El primer record que tinc de Tísner és quan col·laborava a La caixa sàvia,

un programa concurs de Salvador Alsius sobre llibres que a casa miràvem en família. Del programa no en tinc cap record concret, només quan al final sortia un senyor gros i vell amb un ull de pirata que parlava de manera afable i que a mon pare li agradava molt (aquí en teniu unes imatges, a partir del minut 2.11). Més endavant, furetejant per la biblioteca de casa, vaig trobar Paraules d’Opòton el vell, probablement el seu llibre més conegut i que vaig devorar sorprès pel plantejament, i L'enquesta del Canal 4, que, si no recordo malament, explica com una cèl·lula de la resistència intenta fer caure la seu del Canal 4, símbol de la dictadura d’un país imaginari. Llegit en plena «època terrorista», el llibre em va apassionar. Més endavant li va tocar el torn a la seva traducció d’A sang freda, que em va descobrir tota una altra manera d'escriure i em sembla que va matar definitivament la meva admiració per la literatura abstrusa i per la mania de fer servir verm en lloc de cuc, com em retreia la meva estimada L. I finalment em vaig llegir Els gossos d’Acteó, un llibre del qual, així en fred, només recordo una frase —«Fem-ho bé que malament ja hi surt»— i la convicció que el meu coneixement del món clàssic era miserable (aquí teniu una miniexplicació del mite).

Niccolò Ammaniti, "Tu i jo", "Jo i tu"?

Bé, doncs, després de donar-hi voltes molt de temps, una conversa amb en Ferran Ràfols aquest Sant Jordi em va animar a obrir el bloc. Ja veurem com va... som-hi!

Comencem amb un llibre publicat per Angle Editorial ara fa uns mesos i que em fa l’efecte que ha passat bastant de puntetes per les llibreries, tot i que jo no segueixo gaire aquestes coses. Ara diuen que en Bertolucci n’ha rodat una pel·lícula, la primera que fa en deu anys, o sigui que tard o d’hora se'n parlarà... esperem-ho.

La veritat és que a les primeres pàgines el llibre em va fer patir una mica. El nom de l’Ammaniti em sonava d’algun dels títols que ha publicat en català (Com Déu mana, Que comenci la festa...), però mai no havíem tingut el plaer de coneixe’ns, i quan em van encarregar la feina me’n vaig alegrar, perquè és d’aquells autors que em despertaven una certa curiositat però que probablement mai no hauria fet el pas de llegir-me’l per mi mateix. A les primeres pàgines, dic, em van saltar tots els llums d’alarma, perquè semblava el típic llibre sobre les aventures i desventures d’un adolescent sense amics... ben escrit, amb la seva gràcia, però ai. La cosa s’anima amb l’aparició de la germanastra del noi, que arrossega una bona colla de problemes i que dóna una mica de vida a un llibre que apuntava a poca cosa, i després, al final... és difícil que un llibre et provoqui una esgarrifança mentre estàs treballant, però el cas és que aquest que me la va provocar.

Val a dir que a aquesta esgarrifança hi va ajudar molt la traducció de Joan Casas, que em va facilitar molt la feina (no tinc el gust de coneixe’l, però em sembla que és aquest senyor). Una cosa que li preguntaré si mai tinc ocasió de veure’l és si sap per què el títol es va transformar en Tu i jo, en lloc del Io e te original... En anglès s’ha traduït com Me and you; en francès, com Moi et toi; en portuguès, com Eu e tu; en castellà, com Tú y yo... mmm. En fi, aquestes coses a vegades passen.

I au, doncs, amb aquesta petita ressenya declaro inaugurat el bloc.

Info addicional:
128 pàgines i 14,90 eurets
L'enllaç a la pàgina del llibre en català.
El web de míster Ammaniti.
Biografia de Niccolò Ammaniti a la Viquipèdia.
Ahir va sortir aquesta entrevista a Niccolò Ammaniti a l’Ara. Compte, que explica alguna cosa de l’argument :(

El primer llibre que vaig corregir

Moment emotiu! Ordenant paperassa per casa he trobat el primer llibre que vaig corregir com a free lance. Abans havia treballat en diferents empreses, però aquesta va ser la primera vegada que vaig tenir a les mans unes galerades com Déu mana. Feia poc que havia marxat de casa mons pares i encara no tenia ni taula, de manera que el vaig acabar corregint sobre el llit (de matrimoni), equipat amb un matalàs nou de trinca que em va durar fins fa ben poc. Un mal d’esquena! Va ser això el que em va decidir a comprar una taula (de fet en vaig comprar tres aprofitant no sé quina oferta, però ara no toca).

El llibre servia de prova per veure si em fitxaven, i lingüísticament estava prou bé, però hi havia un fotimer d’errades a les capçaleres, a l’índex, en l’aplicació d'estils... Vaja, tot allò que no et sols trobar, doncs tot concentrat en un sol llibre. Però a part d’això no recordo que em provoqués cap dificultat especial, i fins i tot recordo que me’l vaig ventilar bastant ràpid, malgrat que vaig comprovar toooootes les paraules mil vegades, vaig repassar una i altra vegada les particions sil·làbiques, vaig omplir els papers d’anotacions amb llapis, vaig recorregir alguns dels contes més conflictius... Ai, que no ho he dit: el llibre eren els Contes complets de Beatrix Potter, publicat per Rosa dels Vents, i em sembla que encara es troba a les llibreries :)

Llibres de Tim Burton en català

Ara que s’estrena una nova pel·lícula de Tim Burton (aquí teniu la crítica que en fan a Time Out), escric un apunt ràpid per recordar que en català tenim dos llibres seus: La trista mort del noi ostra, vint-i-tres històries a l’estil Burton (aquí un petit comentari), i Burton per Burton, una entrevista en profunditat a l’autor de Big Fish que en repassa la vida i miracles des que era un nano.

En el mateix estil, un pèl més macabre, Angle també ha publicat tres títols d’Edward Gorey, un autor de culte als Estats Units: La colla mata-degolla, el més conegut (The Gashlycrumb Tinies, que podeu veure en anglès al Youtube), L’arpa sense encordar i L’hoste incert.

Una mica més d'info:

• Salisbury, Mark. Burton per Burton. Angle Editorial, Manresa, 2009. 350 pàgines i 25 euros.
• Burton, Tim, La trista mort del noi ostra. Angle Editorial, Manresa, 2009. 144 pàgines i 12,50 euros.
• Gorey, Edward, La colla mata-degolla. Angle Editorial, Manresa, 2008. 32 pàgines i 9,90 euros.
• Gorey, Edward, L'arpa sense encordar. Angle Editorial, Manresa, 2009. 70 pàgines i 11,90 euros.
• Gorey, Edward, L'hoste incert. Angle Editorial, Manresa, 2009. 40 pàgines i 9,90 euros.